29/11/2018

L’òpera de La flauta màgica arriba a València

La flauta màgica  arriba a València una vegada més. El Palau dels Arts acull l’òpera de Mozart i torna a portar una de les obres més importants de la història de la música a la ciutat. Conéixer el context sociocultural en què va ser creada és indispensable per a entendre què significa realment La flauta màgica  en el món de la lírica.

La influència de la Il·lustració

Les darreres dècades del segle XVIII van suposar una autèntica revolució en l’ambient cultural de Viena, ciutat on vivia Mozart. El descontentament social era una constant a Europa, ja que en quasi tots els països l’estructura de classes predominant feia que un grup molt xicotet de rics dominara a la major part de pobres, que no tenien drets ni recursos per a eixir endavant i fugir de la seua situació.

L’aparició de la classe mitjana, en bona part gràcies a les conseqüències de la Revolució Industrial, va significar que el poder començara a canviar de mans lentament, i que l’aristocràcia anara deixant pas a la burgesia emergent.

L’altra gran influència en la vida de la Viena de finals del segle XVIII va ser el moviment filosòfic de la Il·lustració, que va nàixer a França i va exportar els seus ideals renovats de llibertat fins a la capital austríaca. Aquesta filosofia es basa, sobretot, en l’establiment dels drets dels individus i la llibertat de pensament. Alguns dels canvis més importants que va portar aquest corrent a Viena van ser la creença en el poder de la raó per a millorar la vida del poble i corregir les injustícies, així com la disminució de la censura i del treball infantil.

El moviment francmaçònic i la seua influència en Mozart

En el context de la Il·lustració, el moviment francmaçònic cobra especial importància. Entendre què significava ser francmaçó el 1791, quan es va estrenar La flauta màgica, ajuda a veure l’òpera des d’una altra perspectiva.

Ser francmaçó en aquesta època significava oposar-se a la religió convencional i a la catòlica, la qual va arribar a excomunicar els membres de la maçoneria en diverses ocasions. També significava estar al costat de la Revolució Francesa i dels seus conceptes de revolució, des dels drets de l’home a la Llibertat, Igualtat i Fraternitat.

Els maçons tenien com a objectiu servir a l’època de les Llums o la Il·lustració. Un objectiu semblant al del personatge Sarastro i els sacerdots que conviuen amb ell al seu palau. El sacerdot segueix la llum i acusa la Reina de la Nit de voler portar al món a la foscor i la superstició i, en canvi, ell opta per les Llums que simbolitzen la filosofia de la Il·lustració. En definitiva, es pot dir que és el símbol dels il·lustrats en aquesta òpera.

Per la seua banda, la pell fosca de Monostatos es relaciona amb els hàbits que visten els jesuïtes, i que són els grans enemics de la maçoneria pel seu pensament únic. De fet, fins i tot el seu nom i la música que l’identifiquen es relacionen amb la falta de matisos. ‘Monos’ significa ‘un’ i la seua melodia gira entorn d’una sola nota en molts casos o, com a màxim, utilitzant tòniques i dominants.

El concepte d’allò màgic també es correspon amb moltes de les grans obres de la Il·lustració, com les novel·les de Voltaire. De fet, una de les grandeses d’aquesta òpera radica en el seu llibret, que és igual o més important que la seua música per al resultat final de l’obra.

La visió de Mozart de la filosofia il·lustrada, que reflecteix al seu llibret, complementa magníficament la música pràcticament perfecta creada per a La flauta màgica. La història narrada oscil·la entre el conte de fades i la profunditat amb què tracta, des del punt de vista de la filosofia, la realitat il·lustrada de la Viena de finals del segle XVIII.

Escrita des de la imaginació del seu autor, i amb l’enfocament característic dels autors il·lustrats, l’obra és capaç, a través d’aquest recurs, de tractar els que Mozart considera grans temes de la humanitat: la fraternitat, l’amor i la música.

Amb La flauta màgica, Mozart proposa crear un món completament nou que es basa en la fraternitat com a essència i que, per tant, entronca directament amb el pensament d’aquest Segle de les Llums. En ell, l’amor esdevé via de coneixement dels altres i la música és el llenguatge amb què s’expressen les emocions per a les quals no hi ha paraules.

El poder de la música és un altre dels grans temes de La flauta màgica, tant a nivell de referències òrfiques com de simbolisme il·lustrat.

De fet, en molts passatges d’aquesta òpera es parla de la música com el llenguatge de comunicació més important, aquell que permet mostrar el vincle amb la naturalesa i aquell que allibera moltes persones de l’esclavitud.

A més, la música es combina amb la dansa per a oferir escenes com la de Tamino quan atreu les bèsties del bosc, o la de l’instrument de Papageno que crea ritmes que posen a ballar Monostatos i els seus ajudants.

En altres paraules, la música és la que salva l’home, li dona el coneixement i li permet expressar-se d’una manera única.

Així mateix, Mozart planteja que la recerca del coneixement i de la veritat – un altre element directament connectat amb la filosofia il·lustrada – no ha de fer-se amb una renúncia ascètica del món. Els sacerdots de Sarastro cerquen la divinitat en l’amor i en tota la riquesa i plaer que proporciona.

El concepte d’home/humanitat

Val la pena destacar l’ús de la paraula ‘humanitat’ en l’òpera. El propi Sarastro pronuncia la paraula, que també està present en l’obra d’altres maçons com Schiller i Beethoven.

Aquesta paraula és una referència directa a un món nou, en què la fraternitat i la llibertat són les protagonistes. En un moment donat, Sarastro afirma que Tamino és més que un príncep, ‘és un home’.

Aquesta òpera meravellosa, que combina a la perfecció les millors partitures de Mozart amb un llibret ple de referències maçòniques i il·lustrades, va estar a punt de ser prohibida a Viena diverses vegades per ser considerada propaganda jacobinaLa flauta màgica està considerada l’obra més bonica de Mozart i una de les més sublims de la història, malgrat haver hagut de lluitar contra els prejuís polítics i filosòfics. A més, en ella, hi trobem una de les àries de soprano més famoses de la història: “Der Hölle Rache kocht in meinem Herzen” (La venjança de l’infern bull en el meu cor).

Paradoxalment, es va crear, a més, en un dels moments més negatius de la vida del músic, quan va caure en desgràcia per l’arribada de l’emperador Leopold II, i a només dos mesos de la seua mort.