Petite Messe Solennelle

Gioachino Rossini

9 novembre 2017
Auditori
Duració aproximada: 1 h 25 m

Rossini:
Petite messe solennelle

Director musical
Fabio Biondi

Cor de la Generalitat Valenciana
Francesc Perales, director
Jordi Blanch, director del cor en el muntatge

Annya Pinto, soprano
Olga Syniakova
, mezzosoprano
Matheus Pompeu
, tenor
Arturo Espinosa
, baríton-baix

Arturo Barba, harmònium
Aïda Bousselma, piano I
Francisco Hervás, piano II

L’últim pecat de la vellesa: la sagrada música

El 14 de març de 1864 s’estrenava la Petite messe solennelle, de Gioachino Rossini, a la capella privada de la mansió parisenca del comte Alexis Pillet-Will, un acabalat i influent banquer francés casat amb Louise Roulin, dama el saló artístic i literari de la qual freqüentava el compositor. La petite messe havia de formar part del ritual de consagració de la capella privada dels comtes a la seua residència. L’obra, que havia sigut escrita per encàrrec de la comtessa quan el cigne de Pesaro ja tenia setanta-un anys, és una mena de testament musical de l’autor, retirat de l’activitat professional uns trenta-quatre anys abans, el 1829, als trenta-set.

Però tots aquests anys de retir no havien passat debades, ja que des del 1855 Rossini havia compost al voltant de cent cinquanta peces entre obres per a piano, cançons i música de cambra, fetes a capritx i interpretades en salons privats davant de les personalitats més rellevants del moment. Aquests Péchés de vieillese (‘Pecats de vellesa’), com els va voler anomenar Rossini, van tindre en la petita missa solemne que ens ocupa el seu gloriós colofó.

Aquesta missa és una obra escrita a contra corrent de la moda i que, alhora, ret un homenatge crepuscular a la tradició d’arrel italiana dels primers anys del segle XIX. És intimista, en un moment en el qual la música religiosa s’entenia grandiosa de mitjans i d’efectius, ja que Rossini la concep per a un grup ideal de dotze cantors dels tres sexes [sic] -dones, homes i castrats-, dels quals huit havien de ser coristes, i quatre, solistes. A aquestes veus s’hi unien dos pianos i un harmònium -acceptat per Rossini a contracor, ja que volgué escriure aquesta part per a un acordió i donar-li així, clarament, un toc parisenc-. Música d’arrels, connectada amb la tradició napolitana de la seua joventut quant a la música en el culte. Composició de profunditat alternada amb la teatralitat, en la qual la ciència musical de la fuga bachiana i la inspiració melòdica i virtuosística suposen un pas més en aquesta llibertat capritxosa i científica de l’ancià Rossini.

Petita tan sols pel nombre d’executants, aquesta és una missa solemnis, canònica en tota regla i amb una duració pròxima als noranta minuts, i l’últim dels antulls d’un geni que va passar quasi els últims quaranta anys de la seua vida donant-se capritxos. Autoconscient de la seua sort en la vida i de la profunditat de la seua ànima, Rossini es preguntava en la dedicatòria autògrafa del manuscrit d’aquesta obra que va fer als seus comitents: “És música sagrada el que acabe d’escriure, o és més aviat sagrada música?”

Anselmo Alonso Soriano