01/02/2019

I masnadieri: òpera a València i màfia italiana

Òpera a València amb I masnadieri. Tal vegada no siga la més cèlebre de Verdi, però és el resultat d’una de les relacions intel·lectuals més fructíferes de la història de l’òpera. Malgrat que no van coincidir en vida, sí que ho van fer a través de les seues idees. Es tracta de Giuseppe Verdi i Friedrich von Schiller. El compositor romàntic italià es va basar en l’obra del dramaturg alemany i el resultat va ser l’òpera Els bandits, estrenada el 22 de juliol de 1847 a Her Majesty’s Theatre de Londres.

A través de quatre actes, aquesta òpera relata la història de Carlo, fill del comte Moor, que va ser desterrat pel seu propi pare i que sobreviu formant part d’un grup de bandits. Dibuixa el perfil d’un bandit amb el qual el públic té empatia, ja que l’obra comença amb el seu penediment i perdó, i acaba amb la seua desgràcia. Enmig es trobarà amb les brutes argúcies del seu germà, Francesco, que pretén fer-se amb el poder quan son pare muira. Per tal d’aconseguir-lo, recorre a la mentida reiterada i fa creure son pare i la promesa de Carlo, Amalia, que aquest ha mort. Tràgica i amb un final esquinçador, l’òpera travessa magistralment diferents etapes en què el poder, la veritat, la mentida, la traïció i l’amor són els grans protagonistes. Temes universals que converteixen aquesta òpera en una obra mestra i que fan que el temps no passe per ella.

Verdi, història d’una òpera

L’origen d’I masnadieri es remunta uns cinc anys abans de la seua estrena i cal buscar-lo en qui era llavors gerent de Her Majesty’s Theatre, Benjamin Lumley. El seu teatre havia esdevingut la seu de l’òpera italiana del moment a Londres i havia conegut l’èxit de la mà d’una òpera anterior de Verdi, Ernani (amb llibret de Francesco Maria Piave i basada en l’obra de Victor Hugo, Hernani), la seua cinquena obra operística. Era l’any 1845 i Lumley va encomanar una nova òpera a Verdi. I va ser I masnadieri, tot i que ell no ho sabia encara. Es va programar per a l’any següent, però Verdi no la va poder escometre a causa del deteriorament de la seua salut. Era, en aquell moment, una figura emergent en l’àmbit operístic i a poc a poc es consolidava com el compositor italià més destacat.

Durant el seu repòs, el seu amic, poeta i traductor, Andrea Maffei, li va suggerir la idea de portar a l’òpera dues obres: Macbeth de Shakespeare i Die Räuber de Friedrich von Schiller. La qualitat de parlar diferents idiomes amb fluïdesa que posseïa Maffei el va convertir en el traductor a l’idioma italià d’algunes de les obres més famoses de la literatura anglesa i alemanya. Per això, va treballar en l’adaptació de Die Räuber per al llibret en italià que Verdi portaria a l’òpera. Es va tractar d’una excepció a l’hora d’escollir llibretista, ja que en el moment de la concepció d’I masnadieri, Piave es trobava treballant el llibret de Macbeth, adaptació de l’obra de Shakespeare que voria la llum aquell mateix any al Teatro della Pergola de Florència. Aquesta era la desena òpera de Verdi i la primera vegada que adaptava Shakespeare.

Friedrich von Schiller i l’esperit ‘Sturm und Drang’

El moviment literari Sturm und Drang de la segona meitat del segle XVIII promovia la total llibertat d’expressió dels artistes, a través del subjectivisme i l’emoció, en contraposició al racionalisme. Nascut a Alemanya, va ser el precursor del Romanticisme, que va prendre d’ell la seua màxima ‘tempestat i passió’. Sota aquesta premissa es van concebre tant obres literàries com de l’àmbit de la música i la pintura. Es troben entre els seus màxims exponents Goethe, Hamann, Herder, Heiser i Schiller.

L’any 1781 es va publicar Die Räuber, obra de Schiller considerada una de les últimes del moviment Sturm und Drang. La que va servir de base al llibret que Maffei va escriure per a l’òpera de Verdi era una obra dramàtica, l’acció de la qual es desenvolupava a l’Alemanya del segle XV. La primera obra de Schiller pretenia ser un cant a la rebel·lia, a la lluita contra les injustícies, a la passió i a l’idealisme més pur a través de situacions impregnades de malenconia i solitud.

No va ser l’última vegada que Verdi va recórrer a una obra de Schiller per a convertir-la en òpera, ja que ho tornà a fer amb Luisa Miller i Don Carlo. Luisa Miller s’estrenava el 1849 al Teatro San Carlo de Nàpols, un melodrama tràgic en tres actes que es basa en l’obra de teatre Kabale und Liebe (Intriga i amor) de Schiller. Aquesta va ser convertida en llibret italià per Salvatore Cammarano, que junt amb Piave va ser un altre dels llibretistes de Verdi. Don Carlo es va estrenar a l’Òpera de París el 1867 i el llibret va ser escrit en francés per François Joseph Méry i Camille du Locle, a partir del drama Dom Karlos, Infant von Spanien de Schiller.

El director de la nova representació: Roberto Abbado

La direcció musical d’I masnadieri, de la qual podem gaudir al Palau dels Arts Reina Sofia està a càrrec de Roberto Abbado, actual director titular de l’Orquestra de la Comunitat Valenciana. Fill del cèlebre pianista i compositor Marcelo Abbado, net del violinista Michelangelo Abbado és, també, nebot de Claudio Abbado, un dels directors d’orquestra més importants del segle XX. Gaudir d’aquesta òpera a València és possible dins de la temporada lírica 2018-2019.

En l’equip creatiu hi trobem: Gabriele Lavia al capdavant de la direcció d’escena, Alessandro Camera en l’escenografia i Andrea Viotti en el vestuari. Es tracta d’una coproducció del Teatro San Carlo de Nàpols i el Teatro La Fenice de Venècia, en la representació de la qual intervenen l’Orquestra de la Comunitat Valenciana i el Cor de la Generalitat Valenciana. D’altra banda, el repartiment està compost per Stefano Secco en el paper de Carlo, Roberta Mategna com a Amalia, Artur Ruciński com a Francesco, Michele Pertusi com a Massimiliano i Gabriele Sagona en el paper del sacerdot Moser.

Malgrat no haver sigut una obra massa representada al llarg del segle XX, sempre és un plaer gaudir en directe de tota la grandesa d’una òpera composta per Verdi. Les veus actuals prenen el relleu d’importants personalitats dins del món operístic a mitjan segle XIX. Així, la seua estrena el 1847 va tindre com a protagonistes Italo Gardoni (un dels tenors italians més importants de l’època) en el paper de Carlo i Jenny Lind (famosa soprano sueca) com a Amalia.

Els bandits i la màfia en l’òpera

Podem dir que I masnadieri se centra en la solitud del bandit, com les seues decisions el condueixen a la tragèdia i a la persecució d’uns ideals justos. Són molts els qui veuen un paral·lelisme entre aquests bandits de l’Alemanya del segle XV i la màfia italiana, entesa com el crim organitzat que va sorgir a finals del segle XIX i que es va materialitzar en la constitució de la Cosa Nostra. Aquesta agrupació delictiva, nascuda a la regió italiana de Sicília, també perseguia l’aplicació autònoma de la seua pròpia llei, quelcom que podríem entendre com la recerca d’uns ideals justos. Això es dedueix de la seua fórmula per a denominar els qui pertanyien a la màfia (els mafiosos), que tenia el significat d’homes d’honor. De fet, els diferents clans tenien els seus codis d’honor que havien de respectar amb la pròpia vida.

Tot l’imaginari mafiós italià (malgrat que aquesta fórmula es va reproduir en països com EUA, Irlanda o el Regne Unit) es concentra sovint en una única persona: Al Capone. Tot i que aquest gàngster es va moure al Nova York dels anys 20 i 30 i que havia nascut al cor de Brooklyn, sempre se l’ha associat amb les característiques pròpies de la màfia. Va esdevindre un dels criminals més buscats per l’FBI i, en els anys 30, va acabar a la presó d’Alcatraz. La seua passió per l’òpera, i per la música en general, va fer que durant la seua estada en la càrcer sol·licitara el favor de poder formar una banda musical amb altres reclusos. De fet, fins i tot, va composar una cançoneta per a la seua esposa Mae, amb l’ajuda d’una mandolina que tenia a la seua cel·la i que s’anomenava Madonna Mia. No se sap si algú la utilitzarà per a escriure el llibret d’una futura òpera a València.

Font de la  imatge:©skeeze