Música Aquàtica

Concert

5 octubre 2017
Auditori

Händel:
Música aquàtica

Rameau:
Les Boréades

Director musical
Fabio Biondi

Orquestra de la Comunitat Valenciana

De rius i vents. La música en el teatre de la naturalesa

En dues dates tan distants com 1717 i 1764, i en dos entorns tan distints com la cort anglesa i els teatres de París, van ser concebudes les dues obres programades en aquest concert: Water Music, de Georg Friedrich Händel, i Les Boréades, de Jean Philippe Rameau. Aquesta última en forma de suite d’aires i danses, atés que l’obra original és una òpera.

Pot dir-se que ens trobem davant de dos exemples de música teatral, per més que l’obra händeliana fóra concebuda per a ser escoltada en l’incomparable escenari d’un passeig amb barca amb les riberes del Tàmesi com a tapís escenogràfic, i l’òpera de Rameau nasquera per a posar veu ―auxiliada pels inesperats efectes de so tan del gust barroc― als telons pintats i al fast dels vestits i les lluminàries d’un teatre a l’ús.

Händel, aleshores compositor de cort del primer monarca Windsor procedent de la casa de Hannover, crea la seua suite aquàtica per exprés desig d’un Jordi I en pèssima valoració entre els seus súbdits més immediats i, per descomptat, el seu nou poble. Per a un monarca anglés que no parlava anglés, el llenguatge universalitzador de la música i el britànic escenari del riu Tàmesi serien un vehicle propagandístic eficaç. Water Music, tres suites de peces curtes interpretades per 50 músics sobre una barca solcant les aigües en paral·lel a la falua reial, naixia com una clarivident invenció de l’incipient pintoresquisme estètic del segle díhuit pintat d’oboés, flautes travesseres, trompes, trompetes i fagots pintant sobre el llenç de les cordes, en un conjunt cosmopolita de ritmes de variades procedències nacionals i, fins i tot, distintes assignacions socials: el minuet i la bourrée de França, un de cortesà i l’altra de popular; la sincopada hornpipe, dansa del poble de les illes Britàniques, o la giga, la sarabanda i el rigodon. Un cant al sublime en la conjunció inexplicable de sons, essències silvestres, gotes d’aigua i naturalesa de les vores.

Molts anys després, a París, Jean Philippe Rameau crearia la seua última tragédie en musique el 1763, Les Boréades, en la qual el fred vent del nord, la llum, la foscor i les tempestats són el protagonista i els actors necessaris en un drama de la reialesa dominada per humanes passions i per les aclaparadors forces d’una naturalesa que es reinterpreta en la riquesa de ritmes i timbres d’una orquestra protagonista, per damunt de les veus, en l’òpera barroca francesa.

En virtut d’aquesta importància, i ja des de temps de Rameau, era pràctica comuna la reunió en suites orquestrals del material instrumental més destacable de les seues tragèdies líriques, de manera que la nova obra resultant té validesa autònoma i ofereix condensades totes les essències originals. Obra adscrita a un barroc crepuscular, però plena per la seua cronologia del nou esperit del Segle de les Llums, en Les Boréades el vent i la calma prenen prestades les veus de trompes i clarinets sonant alhora, mentre que el vent furiós i sibil·lí naix de les nervioses cordes, ressò del ja llavors vell Vivaldi, l’obra del qual sens dubte coneixia Rameau des que es publicara a París el 1728.

Les Boréades quedaria sense estrenar per la coincidència de la mort de Rameau i sumida en l’oblit fins a 1963. No va ser fins a 1975 quan es va interpretar completa.

 

Anselmo Alonso Soriano