26/04/2019

Gustav Mahler, el carismàtic i inspirador compositor tocat per la ‘maledicció’ de la 9ª Simfonia

Si va haver-hi una metròpolis musical a l’Europa de finals del segle XIX, aqueixa va ser Viena. El centre de poder dels Habsburg es va erigir com a epicentre de creativitat amb figures com Gustav Mahler. Aquest talentós fill d’una família humil de Bohèmia, on va nàixer en 1860, va acabar ostentant el lloc més desitjat de l’Imperi austrohongarés. Va dirigir l’Òpera de la Cort de Viena durant una dècada de manera escrupolosa i perfeccionista. Va suposar tan sols una de les gestes d’un dels simfonistes més singulars que ha donat la història del gènere.

Quin va ser el punt de partida de l’excel·lent carrera d’aquest compositor i director d’orquestra i d’òpera? Per què l’aplaudiment unànime a la seua impecable trajectòria es va resistir en alguns moments? Quines van ser les fonts d’inspiració d’aquest jueu convertit al catolicisme? En quin context es van gestar les seues obres, farcides de continguts conceptuals a causa del seu interés per la filosofia? Exposem les claus que analitzen la vida i obra del creador de les peces més lloades del post-romanticisme, amb permís de Richard Strauss.

D’aquesta forma, podrem entendre les particularitats que envolten a la seua Novena simfonia, que escoltarem el pròxim 25 de maig en el Palau de les Arts. Serà de la mà de Gustavo Gimeno, el qual dirigirà l’Orquestra de la Comunitat Valenciana.

La Viena de Gustav Mahler

El gust musical de l’últim dels imperis catòlics del planeta, l’austrohongarés, podia definir-se com a conservador. Mahler, no obstant això, obria les portes a les partitures trencadores, xocants i amb moviments de duració impensable. Harmonies dissonants, cromatisme a dojo, fanfàrries militars, melodies populars… Amb una amalgama d’elements heterogenis de diverses procedències donava un pas de rosca a allò tradicional.

Dards enverinats de la premsa antisemita

Així és com il·lustrava les seues conviccions, construint un món amb tot allò que tinguera al seu abast. Aqueixa, de fet, era la definició d’una simfonia per a Mahler. Aquesta manera de procedir li van valdre les crítiques de la premsa antisemita a aquest artista motivat pel vitalisme i l’interés per la naturalesa de Schopenhauer, però també pel pessimisme inicial de Nietzsche.

Dels seus respectius universos musicals es va impregnar durant el seu breu pas per la universitat. El filòsof Siegfried Lipiner el va alliçonar sobre el caire metafísic que Wagner traslladava a la seua producció. Mahler es va mantindre fidel a aquestes idees, dotant els seus lieder d’aqueix caràcter que transcendia allò musical. Precisament, va anar interpretant òperes de Wagner de manera magistral (també de Mozart) i va començar a estendre’s la seua fama com a director d’orquestra.

Aquell jove que es graduava amb 18 anys al conservatori de Viena es llançava a la fama europea en teatres de tot el continent. L’Òpera de la Cort ho esperava, prèvia conversió al catolicisme, això sí. I amb ella, els seus músics, als quals obligava no solament a interpretar les partitures, sinó a dotar-les d’una vida nova. Es va guanyar fama de tirà i exigent abans de posar-se al capdavant de la Metropolitan Opera House i de l’Orquestra Filharmònica de Nova York.

De la direcció… a la composició

Els afalacs en el seu vessant creatiu no es van prodigar amb tanta assiduïtat. Va ser durant els estius quan es dedicava a crear, doncs a la seua atrafegada vida li faltava temps per a aquesta tasca laboriosa. Conegut per aquest motiu com a compositor d’estiu, Mahler va abocar totes les seues impotències, genialitats i dolors en aquelles obres a les quals donava forma entre boscos i llacs (li encisava perdre’s en la naturalesa).

La seua originalitat desmesurada va ser la causa de la lenta revaloració de Mahler, al qual no el va ajudar inicialment ser jueu en un ambient amb el nazisme a l’alça. La fi de la Segona Guerra Mundial va suposar un punt d’inflexió per al seu reconeixement. Figures com Bruno Walter o Leonard Bernstein el van incloure habitualment en els repertoris dels concerts que dirigien, amb la     qual cosa li atorgaven la fama merescuda.

Les seues amistats

Tant en la seua vida com en la seua capacitat creativa van influir algunes de les seues amistats. A Viena, l’elit artística, disposada a acabar amb el nacionalisme i el romanticisme per a obrir noves vies d’expressió, es reunia diàriament en cafés. Fins allí acudia el nostre protagonista, el qual compartiria abans moments amb el seu homòleg Hugo Wolf al conservatori. Igual que Mahler, que va patir la mort d’una de les seues filles per escarlatina, l’autor d’Italienisches Liederbuch (Llibre de cançons italianes) va ser una altra ment brillant d’aquell segle que va travessar per moments tempestuosos.

Mahler també va ser amic d’Arnold Schönberg, líder de la Segona Escola de Viena i impulsor de la composició atonal. És, a més, un dels compositors que beuen de l’univers de Mahler. Al llistat cal afegir l’escenògraf Alfred Roller, amb qui va coincidir en l’Òpera de Viena. També, el pintor Gustav Klimt. L’autor d’El bes va anar a acomiadar-lo a l’estació de tren abans de la seua marxa cap a Nova York, després de ser apartat de l’esmentada Òpera de Viena en 1907.

Tres anys després, pocs mesos abans de morir, Mahler va acudir a Sigmund Freud per consell de l’esmentat Bruno Walter. Era escèptic sobre la psicoanàlisi, però necessitava curar la seua angoixa per la infidelitat de la seua estimada Alma amb l’arquitecte Gropius.

La maledicció de la ‘Novena simfonia’

Va ser en aqueixos últims i agònics anys (entre 1908 i 1909) quan va compondre la seua última creació completa: la seua Novena simfonia. Es tracta del millor exemple del seu mestratge. Aquesta obra potent i colpidora es va estrenar de manera pòstuma (1912), de la mà del seu amic Walter al capdavant de la Filharmònica de Viena.

Amb la mort com a eix

La mort sembla envoltar aquesta composició. I és que Mahler hi va llançar el seu etern sofriment, augmentat per les pèrdues familiars. A la més impactant, la d’una de les seues dues filles, calia unir les de deu dels seus catorze germans i la de la seua sogra, víctima d’un atac al cor durant el funeral de la seua neta. A aquest dolor li va atorgar una estructura idèntica a la de la famosa Patètica, de Txaikovski.

El seu adagi emocionant

El còctel de sensacions s’avivava amb altres durs episodis com els de la infidelitat de la seua esposa i els seus problemes de cor, la causa de la seua mort. El moment àlgid d’aquesta Novena simfonia recull aquestes circumstàncies. És en el seu últim moviment, un estremidor adagi, pertorbador i alarmant però d’extrema bellesa, on percebem tota la seua angoixa. Mahler va afegir en aquesta quarta part de la simfonia un fragment de les seues Kindertotenlieder (Cançons per als xiquets morts), en referència a la seua filleta. A més, va escriure aquesta frase: “En els cims el dia és bell”, al·ludint a la seua tragèdia personal.

El Mahler supersticiós

La seua defunció el va situar directament en la llista de compositors tocats per la denominada maledicció de la novena simfonia, una superstició en la qual el mateix Mahler creia. Des de Beethoven, cap músic va sobreviure suficient temps per a compondre al complet la seua desena simfonia fins a Xostakóvitx. Entre l’un i l’altre trobem Schubert, Bruckner, Dvořák o Atterberg.

La controvertida figura de la seua esposa Alma Mahler

Capítol a banda mereix l’esposa de Mahler, Alma, la compositora austríaca amb qui va tindre les seues dues filles. Va ser musa del seu primer marit, qui la retrata musicalment en la seua cinquena i sisena simfonies. Aquesta dona carismàtica i de personalitat irresistible va assumir, en un primer moment, el sacrifici de dedicar-se al seu matrimoni i ser lectora de proves de les obres de Mahler. Però a Gustav no li interessaven les composicions d’Alma, la qual va acabar enamorant-se de Gropius, creador de la Bauhaus. Amb l’arquitecte es repetiria la seua història anterior. Es van casar i la filla de tots dos moriria (als 19 anys, per una poliomielitis). A més, la considerada dona més fascinant del segle XX va enganyar l’artista amb un altre erudit: el poeta i novel·lista jueu Franz Werfel. Amb ell va fugir de l’Alemanya nazi fins a Nova York, previ pas per Espanya i Portugal. L’escriptor, que va triomfar a Los Angeles amb La cançó de Bernadette, convertida després en pel·lícula, va morir en 1945 i Alma va fixar la seua residència a Nova York. Allí es va convertir en una figura destacada de la cultura, gràcies a la fama de Werfel i per les publicacions de la seua biografia i de les cartes que li va escriure Mahler. Va ser també a Nova York on va morir, el 1964.

Els seus amants

Alma també va tindre aventures amb figures rellevants de la cultura. No en va, el seu primer bes li’l va donar Gustav Klimt, qui li va presentar al mateix Gustav Mahler. També va compartir llit amb el compositor Alexander von Zemlinsky, el seu professor de música; amb el director teatral Max Burckhard i amb el pintor Oskar Kokoschka. El famós retrat d’aquest últim, La núvia del vent, reflectia l’amor que sentia per ella. Era tanta la seua devoció per la compositora que quan el va abandonar, va manar confeccionar una nina d’Alma de mesures reals amb tots els seus detalls per a anar acompanyat al teatre. Sens dubte, aprofundir en la biografia de Gustav Mahler serveix per a entendre els perquès de la seua obra. I la seua Novena simfonia, amb el seu característic i sublim adagi, és el millor vehicle per a apropar-se a les particularitats d’aquest compositor i director d’orquestra per al qual la música contenia totes les respostes. El Palau de les Arts les descobrirà pròximament.

Font de la imatge: ©Pexels