09/04/2019

El Palau de les Arts rescata la versió lírica de ‘La Malquerida’ i la impregna de sabor mexicà

Si existeix un autor que va fer un altre pas de rosca al teatre en castellà és Jacinto Benavente. El dramaturg va mostrar les seues credencials per a obtindre el Nobel de Literatura amb peces impregnades en l’imaginari de Wilde. Els seus diàlegs dinàmics i la seua capacitat per a amassar a la perfecció les particularitats de la sàtira social demostren els seus recursos. Aquestes qualitats es reflecteixen en la seua peça més coneguda, Los intereses creados, però també en el drama rural La Malquerida.

Aquesta obra resulta tan emocionant i salvatge que el mestre Manuel Penella va llançar les seues xarxes sobre ella. Li va aplicar les notes musicals indicades i la va convertir en un drama líric, la partitura original del qual es conserva en la SGAE. La seua estrena, el 12 d’abril de 1935 al teatre Victoria de Barcelona, va acumular lloances de crítica i públic. En l’actualitat, el Palau de les Arts recupera el llibret del músic valencià en una coproducció amb els Teatros del Canal. Aquesta impactant revisió arriba al Martín i Soler (de l’11 al 18 d’abril). I tot per a homenatjar un director camaleònic i modern per al seu temps.

Per a submergir-nos en la intensitat lírica de la seua partitura, resulta imprescindible conéixer els personatges i l’argument. Desxifrar cada detall d’aquest muntatge requereix el descobriment dels antecedents. Així que, anem cap enrere per a contextualitzar la proposta de Les Arts per a aquesta última obra de Penella. La primera parada obligatòria ha de ser 1913, any en què Jacinto Benavente dona forma a la història original.

Les tragèdies i desventures de Raimunda i Acacia

«El que quiera a la del Soto / tiene pena de la vida / por quererla quien la quiere / le dicen la malquerida». Aquesta cobla, sense música, apareix ja en el text de Jacinto Benavente. Fa referència a Acacia, filla de Raimunda, i resumeix el drama que pot implicar la cerca de la veritat. Aquesta comesa conduirà la protagonista i la seua família a la ruïna. El dramaturg madrileny va il·lustrar aquesta devastació de la manera clàssica en la qual s’havia representat Èdip Rei. També es perceben en les seues formes els antecedents d’una de les obres lorquianes més aclamades. Parlem de  La Casa de Bernarda Alba.

Assassinat prenupcial

L’autor ja havia coquetejat amb el tema de la dominació de la dona amb homes de poques llums. Ho va fer en Señora Ama, en 1908, un lustre abans de reprendre aquest assumpte. En el cas que ens ocupa, Benavente recrea en una finca, El Soto, aquest retrat versemblant, natural i realista. Allí és on viuen Acacia i Raimunda, la qual s’ha casat en segones núpcies amb Esteban. Qui també està a punt de concloure a l’altar és la pròpia Acacia. Però el seu promés, Faustino, és assassinat un dia abans del casament.

Una passió incestuosa

És llavors quan Raimunda encapçala la investigació. Les sospites recauen en Norberto, antic nuvi de la jove, però la mare no es deixa captivar per l’evidència. I raó, no li’n falta. I és que Esteban té una obsessió per la seua fillastra. Una passió incestuosa que el porta a perseguir a totes les seues conquestes. La seua gelosia el porta a cometre atrocitats amb la complicitat d’El Rubio, un altre dels personatges d’aquesta ficció.

L’estrena en el teatre de La Princesa

Al principi, Acacia rebutja el seu padrastre als ulls de tot el poble, però acabarà per professar-li el seu amor. Tots dos ho oculten amb hostilitat fins que tot es descobreix. La reacció de Raimunda suposa un dels punts àlgids d’un text que va saltar a l’escena en aquell 1913. Ho va fer al teatre madrileny de La Princesa amb María Guerrero (Raimunda) i María Fernanda Ladrón de Guevara (Acacia). S’iniciava així, amb un èxit inqüestionable, la consagració d’aquest text teatral.

L’aposta de Manuel Penella

L’aclamació popular no va passar desapercebuda per a Penella. El mestre, responsable d’òperes inconfusibles com Don Gil de Alcalá i el punyent El gato montés, va apostar a cap segur. Va decidir posar música a la genial creació de Benavente dues dècades després de la seua estrena. Va reduir algunes escenes i va incorporar números musicals allà on resultaven necessaris. El seu llibret va rebre el beneplàcit del signant de l’obra original. De fet, tots dos es van repartir els drets de l’adaptació a parts iguals.

Entre cors, serranillas, cercaviles i cobles

Jacinto Benavente va ser testimoni de l’obra en la qual es va convertir la seua Malquerida. Va assistir a l’estrena en l’escenari català. Allà va poder escoltar la serranilla interpretada per Esteban, a més d’aplaudir el duet del padrastre del relat amb Raimunda. Aquesta va protagonitzar una pregària de caire puccinià durant una posada en escena en la qual no va faltar el cor. I, per descomptat, la cobla esmentada a l’inici va comptar amb una forta presència en la representació.

El camí que esperava a aquest drama líric

Manuel Penella va aconseguir donar una nova vida a l’obra original amb catorze números musicals encertats. Aquell debut va encatifar el camí cap a la glòria. De fet, la companyia del teatre Victoria, liderada per Pablo Gorgé i Matilde Martín, va emprendre una gira llevantina. Poc després va esclatar la Guerra Civil. Què va ocórrer, llavors, amb el repertori del mestre? El que va succeir va ser que el músic va viatjar amb ell fins a Argentina i Mèxic, país en el qual va morir.

Mariachis per rondalles

El valencià va morir en 1939, durant el seu exili i amb tan sols 58 anys. Una dècada després de la seua desaparició, Emilio Fernández signava la versió cinematogràfica de  La Malquerida de Penella. Els cinemes mexicans van presenciar actuacions de mariachis en lloc de la rondalla inclosa en la partitura.

Sens dubte, aquesta història rural, però universal, va deixar una empremta inesborrable a Mèxic. La seua popularitat va ser tan gran que va perdurar fins a aquest segle. Així, en 2014 s’estrenava una telenovel·la basada en l’obra de Benavente. Un exemple més de la inqüestionable influència d’aquest dramaturg al llarg del planeta. Es reconeix el seu teatre modernista en directors com Arthur Miller. Només cal visionar el seu Panorama des del pont (1955).

Així és la producció que arriba al Palau de Les Arts

Aqueixa connexió de Penella amb Mèxic va servir d’inspiració per a La Malquerida que veurem a València. De fet, l’acció transcorre, en aquest cas, en una finca mexicana. L’ambientació es basa en l’època d’or del cinema d’aquest país iberoamericà. En aquestes sessions no falten les dosis d’humor ni els esmentats mariachis. A més, el muntatge, dirigit per Emilio López i amb Santiago Serrate a la batuta, evidencia la teatralitat del treball del compositor.

No existeixen documents sonors d’aquesta partitura dramàtica, perquè Penella no va gravar fragments. Però és evident que el valencià posa música a cada gest. Per exemple, el plor del padrastre està escrit en el pizzicato de la corda.

El repartiment

Sandra Ferrández (Raimunda), María Caballero (Acacia), César Méndez (Esteban) i Vicent Romero (Norberto) posen veu als protagonistes. En el muntatge també participen l’Orquestra de la Comunitat Valenciana, el Cor de la Generalitat Valenciana i la companyia Mariachi Sol del Mediterráneo. Així mateix, Gabriela Salaverri s’ocupa de vestir els actors en aquest relat. L’escenografia és a càrrec de Nathalie Deanna.

Actors valencians vinculats a ‘La Malquerida’

Comentàvem amb anterioritat que María Fernanda Ladrón de Guevara va interpretar Acàcia en el repartiment inicial del text original. La madrilenya, que en aquell moment comptava amb 15 anys, va coincidir amb alguns intèrprets valencians en obres posteriors. Així, en Mamá, de Gregorio Martínez Sierra, va compartir escenari amb Luis Medrano. A més, va actuar amb Emilio Valentín en una altra obra de Benavente, La vestal de Occidente. També, amb Felipe Carsi, en El último pecado, de Muñoz Seca.

Ladrón de Guevara es va casar amb un altre valencià també actor, Rafael Rivelles. D’aquest primer matrimoni va nàixer Amparo Rivelles, que va arribar a interpretar la mateixa peça de Benavente que la seua mare: Campo de armiño. Després es va casar amb l’empresari teatral Pedro Larrañaga. Van ser pares de Carlos Larrañaga, el qual es va casar amb la valenciana María Luisa Merlo. La coneguda actriu és filla del també valencià Ismael Merlo, avi, per tant, d’Amparo Larrañaga i Luis Merlo. Sens dubte, es tracta d’una de les sagues d’actors i actrius més representatives del teatre espanyol.

L’art també es va transmetre de generació en generació en el cas del propi Manuel Penella. No hem d’oblidar les seues tres netes, les actrius Emma Penella, Terele Pávez i Elisa Montes. Aquesta última es va casar amb l’actor valencià Antonio Ozores, amb qui va tindre a Emma Ozores, actriu també. La mitjana de les netes de Penella va voler recordar el seu avi en el seu cognom artístic. I és que, “Montes” feia referència a la seua famosa òpera en tres actes El gato montés.

La revisió de la versió musical de La Malquerida suposa una cita ineludible per als amants de la lírica. Però també, per als qui estimen el teatre dramàtic i còmic. La proposta del Palau de les Arts Reina Sofia avança un pas més. Fila encara més prim col·locant Benavente i Penella entre mariachis.

Font de la imatge: © Wounds_and_Cracks