06/02/2019

El programa d’òpera a València, testimoni de la importància de Verdi en la Unificació d’Itàlia

No va entregar la seua vida a la revolució, però va ser la seua bandera. Giuseppe Verdi, icona del moviment patriòtic, va musicar els desitjos llibertaris del poble italià. Va definir el nacionalisme a través d’una partitura. I va complir la seua comesa abans d’arribar a Rigoletto, una obra mestra que integra el programa d’òpera a València d’aquest any 2019. El Risorgimento va adoptar a aquesta figura del belcanto com l’estendard de la seua lluita. Un emblema, la fama internacional del qual es va aconseguir amb melodrames històrics que exaltaven els anhels del país enfront de la tirania austríaca. Acostar-se a la seua producció és fer-ho a la història de la unificació italiana.

Giuseppe Verdi, abans de la Unificació

Le Roncole (Busseto), un ducat minso de Parma, va ser testimoni del seu naixement el 1813. L’autor, que va signar algunes de les pàgines musicals més inoblidables de tots els temps, va morir a Milà l’any 1901. Va començar a guanyar-se la seua reputació sent molt jove. L’exemple que millor il·lustra aqueixa genialitat primerenca és una biografia publicada per Bermani. Esbossos sobre la vida i obres del mestre Verdi va veure la llum quan el protagonista encara no tenia 34 anys.

En aquells dies, les seues òperes acaparaven les lloances de crítica i públic. Això sí, per a aconseguir aqueixa condició d’ídol, abans va haver de digerir algun fracàs. Un giorno di regno, que alçava el teló el 1840, va suposar una patacada.

Connexió amb el públic més enllà de la bellesa musical

Aquest desànim se sustentava en les defuncions recents de la seua dona i fills a causa de la meningitis. Una devastadora malaltia trencava en mil trossos el cor del compositor. I va ser aqueix dolor el que el va ajudar a recompondre aquelles peces per mitjà de la música. La ràbia que sostenien les seues creacions va connectar amb el gran públic. Les seues òperes enlluernaven uns espectadors que van secundar la seua fúria en pro de la recuperació de la grandesa italiana.

‘Nabucco’, El poble jueu, a l’altre costat de l’espill

El despertar del músic no va arribar fins a un any després d’aqueixes morts fatídiques. Va ser l’empresari Giovanni Merelli qui va encendre la metxa del canvi en un Verdi desolat. Es va entossudir en què el compositor posara música al famós llibret del poeta Temistocle Solera. La irritació de l’artista, envoltat d’una atmosfera de turment i desconsol, el va fer llançar el plec al sòl violentament. L’obra va caure, i es va quedar oberta en una pàgina a l’atzar. Amb l’única explicació de la casualitat, Verdi va llegir: “Va, pensiero, sull’ali dorate” (“Ves, pensament sobre ales daurades“).

Una sola frase va paralitzar la seua còlera. Quatre paraules van bastar perquè l’italià s’obsessionara amb Nabucco. De fet, abans que es fera de dia, ja coneixia el llibret amb detall. El va llegir fins a tres vegades aqueixa nit, deixant en la cuneta la nostàlgia que envaïa el seu cor. Va començar llavors a plasmar la irritació del poble enfront del jou opressor. I la tragèdia de Solera li servia en safata les eines.

En aquesta obra, basada en un relat de l’Antic Testament, el poble sotmés és el jueu. L’argument bíblic es basa en la història de la captivitat de Babilònia, on Nabucodonosor exerceix de sobirà.

L’estrena esperada

Un any després d’aquella nit reveladora per al compositor, s’estrenava a La Scala de Milà Nabucco. L’èxit en aquell 9 de març només podria definir-se com a “únic”. La revolada va ser tal que en aquell 1842 es va escoltar fins a 64 vegades sobre l’escenari “Oh mia pàtria sì bella e perduta“. Aqueixos versos van esdevindre un autèntic himne revolucionari per als amants acèrrims dels ideals liberals.

Censura per a una icona de l’òpera

Verdi encenia així l’orgull patri. Aqueix fervor va desembocar en una onada d’encàrrecs per a il·lustrar la idiosincràsia del Risorgimento. El músic va afrontar amb professionalitat i amb compromís ideològic treballs que van començar a amuntegar-se. Els aplaudiments també es van multiplicar, però a l’autor d’Aida o La traviata li va eixir un enemic: la censura. Per sort, Verdi la va sortejar amb soltesa. Ho va aconseguir gràcies en part a la inestimable col·laboració de la comtessa Maffei i el seu saló d’intel·lectuals.

La primera topada amb els òrgans censors austríacs va tindre lloc el 1843, després de la posada en escena d’I lombardi alla prima crocciata. Una carta del cardenal i arquebisbe de Milà, Gaetano Gaisruk, posava sobre avís al cap de policia. Aquest pretenia que Verdi modificara certs passatges considerats inapropiats per als opressors. L’amenaça de Gaisruk anava més enllà, perquè si no s’executava la seua petició, escriuria a l’emperador. El compositor es va negar i el policia no va contradir els desitjos del músic.

Experiència política

Amb molta més força, l’artista va continuar complaent el seu públic en obres com Attila (1846). Ací els huns ocupen el territori italià. Un any després, en Macbeth, també va il·lustrar amb música el dolor dels humiliats. Però no es va conformar amb portar la veu de les víctimes a escena. Va participar en la vida política i es va convertir en diputat del primer Parlament italià.

Va ser tan sols un parèntesi, perquè Giuseppe Verdi va tornar a la composició en 1865. Va continuar llançant dards a l’Església, a la qual definia com a cruel i ambiciosa. D’aquesta època (1867) és Don Carlo, una altra de les seues inoblidables òperes.

Les tropes italianes van ocupar Roma tres anys després d’aquella estrena. El Risorgimento es feia efectiu i el nou Estat va designar Verdi com a senador vitalici, reconeixent així la seua tasca.

Aquest compositor es va erigir, sens dubte, com un símbol llibertari a la Itàlia del segle XIX. Per no parlar de les seues habilitats per a captar la complexitat psicològica de l’ésser humà.

Font de la imatge: © webandi