Faust

Charles Gounod

18, 23, 25 juny 2020 · 20.00 h
20, 27 juny 2020 · 19.00 h
Sala Principal
Opéra en cinc actes
Llibret de Jules Barbier i Michel Carré
basat en Faust (part 1) de Johann W. von Goethe

Direcció musical
Michel Plasson

Direcció d’escena
Keith Warner

Escenografia
Es Devlin

Vestuari
Julia Müer

Il·luminació
Wolfgang Göbble

Producció
Semperoper de Dresden

El doctor Faust
John Osborn

Méphistophélès
Alex Esposito

Marguerite
Ailyn Pérez

Siébel
Paula Murrihy

 

Cor de la Generalitat Valenciana
Francesc Perales, director  

Orquestra de la Comunitat Valenciana

La saviesa i la joventut al preu de l’amor, la innocència aliena i l’ànima pròpia. Aquesta és l’essència de Faust: un mirar-se a l’espill i veure’s la cara oculta, que és l’infern interior.

Ocorren els esdeveniments narrats en Faust als territoris de l’actual Alemanya, en el segle XVI, però podrien situar-se en qualsevol temps i en qualsevol lloc i moment, perquè són els seus dobles protagonistes eterns i universals: Déu i el Diable. El bé i el mal. El masculí i el femení. El jove i el vell. La vida i la mort. El que és diferent i al mateix temps inseparable.

Michel Plasson, llegenda viva de la direcció orquestral de les últimes dècades, debuta a les Arts amb Faust, una de les òperes més emblemàtiques del repertori francés, en el qual el mestre parisenc és un referent absolut, com testifiquen les seues actuacions als grans temples de la lírica i la immensa discografia que ha llegat al llarg de la seua dilatada carrera. La producció de la Semperoper de Dresden està dirigida per l’escocés, i també debutant a les Arts, Keith Warner, un dels responsables escènics més sol·licitats pels teatres internacionals. En l’apartat vocal, tres dels cantants més cotitzats de la lírica, com són el tenor John Osborn i el baix-baríton Alex Esposito, els dos per primera vegada a les Arts, junt amb la soprano Ailyn Perez, recordada pel públic valencià per la seua interpretació de Manon.

Acte I
L’acció transcorre en una ciutat d’Alemanya. És de nit. Faust, vell filòsof, medita al seu gabinet sobre que poc satisfactoris han sigut els resultats de tota una vida d’esforços. La seua set insaciable per la saviesa li ha aportat poques recompenses, i ara la seua avançada edat li impedeix prosseguir amb els seus estudis. Trist i solitari, intenta suïcidar-se ingerint un verí, però es deté en sentir per la finestra el cant alegre de jóvens que es diverteixen, la qual cosa torna a despertar en ell els desitjos i passions no satisfets en la seua joventut. Desesperat, sol·licita l’ajuda del maligne, que apareix inesperadament sota la forma d’un elegant cavaller, Mefistòfil, que li ofereix una nova forma de vida: renovada joventut, bellesa i enginy, a canvi de la seua ànima. El filòsof dubta de l’oferta, però quan el dimoni li mostra una visió de la jove i bella Margarida filant a la filosa, Faust queda enamorat d’ella i no dubta a firmar en el pergamí que li ha presentat Mefistòfil per a segellar el pacte. Una poció màgica transforma Faust en un esvelt xicot, després de la qual cosa ambdós se’n van alegres a la cerca de la bella Margarida.

Acte II
En una de les portes de la ciutat, al costat d’una taverna, estudiants, soldats i burgesos es diverteixen i beuen alegrement. Valentí, jove soldat germà de Margarida, es disposa a partir a la guerra i sol·licita del seu amic Siébel que protegisca la xica en la seua absència. Wagner, un estudiant i també amic de Valentí, anima la festa amb una cançó. Apareix Mefistòfil, que interromp el càntic del jove i és invitat a beure amb els altres mentres interpreta un himne en què lloa la cobdícia i l’or. El maligne fa prediccions que no cauen gens bé: a Wagner li pronostica la mort en el front; a Siébel, jove enamorat de Margarida, li anuncia que es marciran totes les flors que toque; i a Valentí li revela que serà ferit de mort per algú conegut del seu entorn. Mefistòfil rebutja la beguda que Wagner li ofereix i sorprén la multitud fent que brolle vi nou d’una vella bota. Quan brinda per Margarida, Valentí desembeina l’espasa, però aquesta es fa miquetes. Els altres soldats, en reconéixer que es tracta de Satan, formen creus amb les seues espases davant d’ell i aquest es retira.

Mentrestant, Faust ronda per allí a la cerca de Margarida. Mefistòfil li diu que en breu apareixerà ella entre la multitud. Mentres la gent balla un vals, Faust per fi veu la bella jove i li ofereix el braç per a acompanyar-la. Margarida, pudorosament, el rebutja. Mefistòfil brinda la seua ajuda per a conquistar-la.

Acte III
El jardí de Margarida. Siébel deixa un ram de flors a la porta de la casa de la seua amada. Al lloc també s’hi han acostat Faust i Mefistòfil, que parteix a la cerca d’un regal que supere el de Siébel. El diable torna amb un cofre replé de belles joies, que deixa al costat del ram de Siébel. Arriba Margarida, pensativa mentres entona una balada sobre el rei de Tule, que interromp en cada vers amb al·lusions al cavaller que ha conegut. En veure les flors i el cofre, exultant d’alegria, la xica s’adorna amb les joies. Mefistòfil corteja Marta, una vella veïna de Margarida, amb la intenció de distraure-la perquè Faust porte a bon port la seua conquista. Margarida confessa el seu amor pel jove. No obstant això, prega a Faust que se’n vaja. El diable es burla del seu fracàs, però Margarida aguaita a la finestra i expressa de nou el seu amor per Faust, el qual es reuneix amb ella en una abraçada. La rialla burlanera de Mefistòfil ressona al jardí.

Acte IV
Habitació de Margarida. Han transcorregut uns mesos i Margarida espera un fill de Faust, el qual l’ha abandonada. La xica tan sols troba consol en les paraules del seu fidel amic Siébel, l’únic que no la menysprea i acudeix a visitar-la. Posteriorment va a l’església per a resar per Faust i pel seu fill. Mefistòfil fa acte de presència al temple per a maleir-la i turmentar-la. Aterrida, Margarida es desmaia.

En la plaça, Valentí i els seus camarades han tornat de la guerra i entonen càntics de glòria pels desapareguts en combat. El soldat pregunta a Siébel per la seua germana, però només rep evasives com a resposta. Desconcertat, entra a la casa.

Faust, penedit per haver abandonat Margarida, arriba al lloc amb Mefistòfil, que canta una balada lasciva dirigida a la xica, des del carrer. Valentí ix de la casa, destrossat per la deshonra de què ha sigut víctima la seua germana, i pregunta quin dels dos ha sigut el malfactor. Es bat en duel amb Faust. En un moment decisiu, Mefistòfil intervé i Faust mata Valentí sense voler. Margarida s’agenolla davant del seu germà mortalment ferit, el qual la maleeix en les seues últimes paraules. La multitud demana el perdó diví per al difunt.

Acte V
Muntanyes de Hartz. Se celebra la nit de Walpurgis, un aquelarre en els dominis del maligne, al qual assisteixen dimonis, bruixes, ànimes de morts i donyets. Mefistòfil invita Faust perquè es distraga i s’oblide de la seua amada. En ple festeig, el rejovenit filòsof percep una imatge de Margarida a la presó i demana a Mefistòfil que el conduïsca al costat d’ella.

A la presó, Margarida, amb la raó perduda, espera el moment de la seua execució, segons la sentència que la condemna per haver matat el seu fill il·legítim. Quan arriba Faust amb la intenció d’alliberar-la, la desgraciada s’alegra de veure el seu amat i junts recorden els dies feliços. Mefistòfil demana que s’afanyen, però Margarida es nega a fugir amb ells i suplica la seua salvació al cel. Mentres Mefistòfil s’emporta amb si el condemnat Faust, un cor d’àngels proclama la salvació de Margarida.