Turandot

Giacomo Puccini

 

17, 20, 23, 26, 28, 31 octubre 2018
Sala Principal

Drama líric en tres actes. Música de Giacomo Puccini, completada per Franco Alfano (autor de l’últim duo i de l’escena final). Llibret de Giuseppe Adami i Renato Simoni, a partir de l’obra homònima de Carlo Gozzi. Estrena: Milà, Teatro alla Scala, 25 abril 1926.


 

Col·labora: Turisme Comunitat Valenciana



 

 

 

Duració total aproximada: 2 h 51 min

Direcció musical
Alpesh Chauhan

Direcció d’escena
Chen Kaige

Escenografia
Liu King

Vestuari
Chen Tong Xun

Il·luminació
Albert Faura

Producció
Palau de les Arts

Orquestra de la Comunitat Valenciana
Cor de la Generalitat Valenciana
Escolania de la Mare de Déu dels Desemparats

Turandot
Jennifer Wilson
Teresa Romano (26)

Calaf
Marco Berti
Amadi Lagha
(26)

Liù
Miren Urbieta-Vega

Timur
Abramo Rosalen

Ping
Damián del Castillo

Pang
Valentino Buzza

Pong
Pablo García López

Altoum/Principe di Persia
Javier Agulló

Mandarino
César Méndez*

*Centre Plácido Domingo

Turandot, el cant del cigne a la Xina.

L’últim pas de rosca al tema orientalista puccinià veia la llum el 1926, dos anys després d’haver quedat inacabada la composició per la mort del seu autor, Giacomo Puccini. Aquest esdeveniment havia detingut el procés just en el mateix moment de la mort de Liù, una de les protagonistes d’aquest conte xinés, inspirat en una obra de teatre de Carlo Gozzi, escrita el 1762: Turandot.

L’òpera homònima de Giacomo Puccini va ser completada per a l’estrena per Franco Alfano i marca la fi d’un cicle estètic, el del modernista Art Nouveau, brillant i elegant, grandiós i somiador, de formes sinuoses i oníriques. Aquest títol, d’aclaparadora vena melòdica i colorit orquestral d’ecos pentatònics, suposarà el cant del cigne d’un estil en els temps de glòria d’una Escola de Viena dodecafònica, expressionista i plena d’arestes.

ACTE I

Exterior de les muralles de Pequín. La princesa Turandot ha jurat que només es casarà amb un home de sang reial que resolga les tres endevinalles que ella ha preparat. Si aquest ho intenta i fracassa, serà decapitat. La multitud ompli la plaça mentre un mandarí anuncia que el príncep de Pèrsia acaba de fallar en el seu intent i que morirà en eixir la lluna. La multitud, exaltada, demana l’execució, però retrocedeix a causa dels colps de la guàrdia. Timur, rei tàrtar cec, que va ser deposat, i Liù, la seua esclava xinesa, s’amaguen entre la multitud. Enmig de la confusió, Timur cau, i quan Liù demana ajuda, un príncep desconegut s’ofereix a assistir-los. Aquest, Calaf, reconeix en Timur son pare i explica que va d’incògnit perquè els seus enemics els busquen. Timur li conta com ha fugit acompanyat per Liù, que s’ha oferit a guiar-lo. Quan el príncep pregunta a Liù per què arrisca la seua vida, ella li contesta que és perquè ell li va somriure una vegada.

Mentre el botxí esmola l’espasa, el poble, impacient perquè isca la lluna, demana la sang del príncep persa. No obstant això, quan apareix, la seua joventut i la seua expressió trista arranquen súpliques de compassió. Calaf s’hi uneix, i defineix Turandot com a malvada i cruel. La princesa apareix, i la seua radiant bellesa s’apodera del cor de Calaf. Fins i tot, quan fa el senyal d’executar el persa, el príncep desconegut es queda sota l’embruixament. A pesar dels precs de Timur i Liù, Calaf es precipita cap al gong que serveix per a anunciar un possible pretendent. Els ministres de l’emperador, Ping, Pang i Pong, intenten també dissuadir-lo descrivint l’horrible mort que l’espera si fracassa. Al cap i a la fi, Turandot no és més que una dona com tantes altres.

Les dames de Turandot entren i demanen silenci; la seua senyora descansa. Ixen, i el príncep desconegut, animat pels fantasmes d’anteriors pretendents, insisteix en el seu desig d’intentar resoldre les endevinalles. Una vegada més, Liù li suplica. Ell intenta reconfortar-la, però, encisat per la visió de Turandot i pronunciant el seu nom, colpeja el gong.

ACTE II

Un pavelló del palau. Ping, Pang i Pong parlen del lamentable estat de la Xina i com, fins al naixement de Turandot, tot anava d’acord amb les antigues lleis. Reduïts a mers ministres del botxí, repassen les nombroses morts de pretendents: huit l’any del Gos, sis l’any de la Rata i, l’any actual, el del Tigre, ja en van tretze, incloent-hi, suposadament, el príncep desconegut. Els ministres anhelen el dia en què Turandot finalment sucumbisca a l’amor.

Una plaça enfront del palau imperial. Mentre el poble s’hi congrega, el gran tambor i les trompetes anuncien la cerimònia de les endevinalles. L’emperador Altoum és aclamat per la multitud com a “Fill del Cel”, i li desitgen que visca mil anys. Huit savis l’acompanyen i porten els manuscrits amb les respostes a les endevinalles. L’emperador es penedeix de la promesa que va fer de mantindre la llei que obliga a perdre la vida als pretendents de Turandot i tracta de descoratjar el príncep desconegut; ha presenciat massa morts. En veure que el príncep fa cas omís de l’advertència, el mandarí torna a llegir la llei.

Turandot entra; parla de la seua avantpassada Lou-Ling, que va ser segrestada i assassinada pels tàrtars dos mil anys abans. Turandot es venja ara en tot aquell qui pretenga posseir-la. Ella planteja les tres endevinalles. “Què és allò que naix cada nit i mor a l’alba?” El príncep respon: “L’esperança”. “Què s’encén com una flama però no és una flama?” Ell contesta: “La sang”. Finalment, “Quin és el gel que et dona foc?” Triomfant, diu: “Turandot”. Mentre el poble aclama el príncep, una sorpresa Turandot demana a son pare que no l’entregue a l’estranger. L’emperador respon que la seua promesa és sagrada. El príncep proposa que si ella esbrina el seu nom, l’eximirà de la seua promesa i es deixarà executar. Turandot accepta el repte.

ACTE III

Jardins de palau, poc abans de l’alba, encara que la ciutat està desperta. Turandot ha decretat que ningú dorma fins que es descobrisca el nom del príncep. Si no, tots moriran. El poble amenaça Calaf i li pregunta el nom per a no ser torturat. Ping, Pang i Pong s’esforcen per a persuadir-lo i que fuja i salve la vida, fins i tot el tempten amb dones belles i tresors. Quan els soldats porten Timur i Liù, Turandot pregunta el nom del príncep desconegut i amenaça de torturar Timur buscant una resposta. Per salvar-lo, Liù diu que és l’única que coneix el nom, però es nega a proclamar-lo. És torturada, però continua sense voler dir el nom.

Quan Turandot li pregunta quina força l’obliga a mantindre’s en silenci, Liù li contesta que és l’amor i prediu que Turandot també l’estimarà. Tement cedir i decidida a no revelar el secret, Liù agafa la daga d’un soldat i se la clava. Mentre el poble demana el nom, Liù va trontollant fins al príncep i mor. Confús, el cec Timur s’agenolla i li demana que s’alce, però li diuen que ha mort. S’emporten el seu cos i tots el seguixen. El príncep es queda sol amb Turandot. Corre cap a ella, li lleva el vel i, a pesar de les seues protestes, la besa apassionadament. La princesa de gel es fon en els seus braços. En trencar l’alba, ella li confessa quant menyspreava tots els qui van morir, però a ell l’odiava i el temia al mateix temps: la va conquistar. El príncep, que sap que l’ha seduïda, revela el seu nom: Calaf, fill de Timur. L’emperador i la seua cort esperen notícies de Turandot. Ella diu a son pare que ja sap el nom de l’estranger: “El seu nom és Amor”. Tots s’alegren mentre Turandot i Calaf s’abracen.