La malquerida

Manuel Penella

11, 14, 16*, 18 abril 2019

*didàctica

 

 
Teatre Martín i Soler

Drama líric en tres actes. Música i llibret de Manuel Penella, basat en l’obra homònima de Jacinto Benavente. Estrena: Barcelona, 12 abril 1935.


 

 

 

Direcció musical
Santiago Serrate

Direcció d’escena
Emilio López

Escenografia
Nathalie Deana

Vestuari
Gabriela Salaverri

Il·luminació
Sergio Gracia

Coproducció
Teatros del Canal
Palau de les Arts

Orquestra de la Comunitat Valenciana
Cor de la Generalitat Valenciana

Cantants del Centre Plácido Domingo

La malquerida, tan volguda com era, i va ser la darrera.

Manuel Penella jugava sobre segur quan va triar una obra tan consagrada i tan famosa com aquesta Malquerida, sorgida de la ploma del premi Nobel de literatura Jacinto Benavente. Poc li quedava per fer al músic i llibretista, ja que l’obra de teatre li oferia part de la tasca acabada. Seria molt compromés reviure en 1935 el gran èxit recollit pel dramaturg en 1913 amb aquest drama rural, no costumista, de caire realista i social, verista, molt del gust del Penella d’El Gato Montés.

A diferència de l’esmentada òpera, el drama líric La Malquerida naix amb les formes de la sarsuela gran, abundant en recitats que conserven la qualitat de l’original, la profunditat del trio protagonista -turbulent i obscurament sexual- i enriquida amb la lleugeresa puntual d’alguns personatges i els seus números, a més de la presència del cor.

La tasca de Penella, amb la benedicció pel mateix Benavente durant el seu procés creatiu, va ser coronada per un èxit amb fort ressò en l’estrena que es repetiria a Mèxic, on aquest drama coneixeria la seua versió cinematogràfica i, recentment, la seua telenovel·la.

Acte I

Celebració del compromís entre Acacia i Faustino. Les dones del poble comenten que Norberto, antic nuvi i cosí d’Acacia, li havia sigut infidel, i això va provocar el final de la seua relació. També murmuren sobre la gelosia que sent Acacia cap a Esteban, el seu padrastre. A la finca El Soto, Acacia mostra a la seua amiga Milagros les joies que li ha regalat Esteban, mentre que aquest ix a acompanyar Faustino i son pare, Eusebio. Tornen amb la notícia que Faustino ha sigut assassinat pel camí. Les sospites recauen sobre Norberto, a causa de la gelosia.

Acte II

El poble està dividit entre els que culpen Norberto i els que creuen que és innocent. El Rubio, un mosso que treballa per a Esteban, parla massa sobre l’assassinat. Norberto visita la seua tia Raimunda i mare d’Acacia. Li confessa que va deixar de veure’s amb la seua filla perquè algú el va amenaçar. També li parla sobre la copla de la Malquerida que canten al poble, que al·ludeix a la seua filla i al seu marit (“El que quiera a la del Soto, tiene pena de vida. Por quererla quien la quiere le dicen la Malquerida”). Raimunda crida Esteban i l’acusa de desitjar la seua filla i de l’assassinat de Faustino.

Acte III

Norberto ha resultat ferit a casa de Raimunda. Acacia vol que tot se sàpia, però Juliana, la criada, l’adverteix que l’odi que ella sent per Esteban pot interpretar-se com a amor. Esteban tracta de fugir, però el Rubio el convenç que torne a casa. Raimunda culpa el Rubio de l’assassinat i acusa Esteban d’estar sotmés al seu propi criat. Esteban li confessa la seua bogeria per Acacia i Raimunda proposa enviar Acacia lluny del poble. Acacia s’enfronta a ells després d’escoltar la conversa i finalment revela que ella també està enamorada d’Esteban. Raimunda s’enfureix i impedeix l’eixida d’Esteban, que la fereix amb l’escopeta.

© Jaime Villanueva