I masnadieri

Giuseppe Verdi

6, 9, 12, 15, 17 febrer 2019

 
Sala Principal

Melodrama en quatre actes. Música de Giuseppe Verdi. Llibret d’Andrea Maffei, basat en Die Räuber, de Friedrich Schiller. Estrena: Londres. Her Majesty’s Theatre, 22 juliol 1847.


 

 

 

 

 

Direcció musical
Roberto Abbado

Direcció d’escena
Gabriele Lavia

Escenografia
Alessandro Camera

Vestuari
Andrea Viotti

Coproducció
Teatro San Carlo di Napoli
Teatro La Fenice di Venezia

Orquestra de la Comunitat Valenciana
Cor de la Generalitat Valenciana

Carlo
Fabio Sartori
Dominick Chenes
(15)

Amalia
Roberta Mantegna

Francesco
Artur Ruciński

Massimiliano
Michele Pertusi

Moser
Gabriele Sagona

I masnadieri, la solitud del bandit.

Giuseppe Verdi iniciava el 1847, data d’estrena d’I masnadieri, la seua col·laboració fructífera amb un dels pensadors més importants del Segle de les Llums: Friedrich von Schiller. Aquesta seria una relació intel·lectual en diferit -ja que la seua existència no els va donar l’oportunitat de conviure en el temps- completada posteriorment amb dues reconegudes obres mestres del compositor: Luisa Miller i Don Carlo.

Òpera basada en Die Räuber, la primera obra teatral del seu autor, aquests Bandits verdians se situen a cavall entre la Sturm und Drang -tempesta i empenta- i el Romanticisme primigeni, dels quals pren i desenrotlla un sentit marcat de la malenconia, un ímpetu rítmic i vigorós, l’idealisme del jove filòsof i l’ànsia de llibertat del Verdi del Risorgimento, sentiments sobre els quals domina una inevitable i musical solitud. La solitud del bandit.

Acte I

Alemanya. Principi del segle XVIII. En una taverna als afores de Saxònia, Carlo espera carta de resposta de son pare, Massimiliano, comte de Moor, a qui ha demanat perdó des del desterrament a què el va confinar per la seua conducta inadequada durant la seua etapa d’estudiant. Ara malviu al costat d’un grup de bandolers, del qual desitja desprendre’s com més prompte millor. El seu germà Francesco, disposat a apoderar-se del control del castell, contesta la missiva en nom de son pare sense que aquest ho sàpia, amb la negació del perdó a Carlo i l’amenaça d’empresonar-lo si torna. Furiós, Carlo accepta amb jurament ser el líder dels bandolers. Mentrestant, al castell, Francesco obliga Arminio, camarlenc del comte, a fer-se passar per un amic de Carlo perquè comunique a l’ancià Massimiliano la falsa notícia que el seu fill exiliat va morir en combat i demanà com a última voluntat que la seua promesa Amalia, que vetla per la delicada salut del comte al castell, es case amb Francesco. Abatut pels esdeveniments, Massimiliano cau mort davant de l’horror d’Amalia i la satisfacció de Francesco.

 

Acte II

Amalia resa davant de la tomba de Massimiliano, quan Arminio li revela que tant Carlo com son pare continuen vius. Hi arriba Francesco, estranyat que Amalia no estiga en la celebració de la seua presa de possessió del castell, i li declara el seu amor. En ser rebutjat per ella, l’amenaça amb violència, però Amalia reacciona, aconsegueix escapar i es refugia al bosc.

Per la seua banda, Carlo, que lidera el pla per a salvar de la forca Rolla, un dels bandolers, incendia amb aquests la ciutat i aconsegueix alliberar el presoner. Poc després els bandolers adverteixen que el seu campament ha sigut rodejat i, per tant, es disposen a combatre.

Acte III

Amalia i Carlo es troben de sobte al bosc i es posen al dia dels esdeveniments viscuts, encara que ell amaga el seu vincle amb els bandolers. Fins i tot pensa a suïcidar-se, avergonyit de la seua situació, quan medita a soles. La presència d’un estrany (Arminio), que ix d’una torre en ruïnes pròxima, interromp la seua quietud. Carlo accedeix al lloc i allí troba pres son pare. Massimiliano, en un estat de salut preocupant, narra que el seu fill Francesco el va tancar allí quan va descobrir que la seua mort en veritat havia sigut un desmai. Enfurismat, Carlo jura venjança amb l’ajuda dels bandolers.

Acte IV

Francesco, atemorit pels malsons que pateix cada nit, ordena cridar el sacerdot Moser, que intenta convéncer-lo, sense èxit, que es penedisca de les seues males accions. Un grup de genets comença a atacar el castell. Mentrestant, al bosc, Massimiliano perdona Carlo i expressa el seu temor pel destí de l’altre fill, a pesar del mal que li ha causat. En aquest moment tornen els bandolers, que comuniquen a Carlo que Francesco se’ls ha escapat quan el portaven pres al campament, encara que a canvi presenten com a botí Amalia. Ella reconeix Massimiliano tan bon punt el veu, i això evidencia davant dels presents el parentiu que uneix Carlo, Amalia i Massimiliano. Desesperat, Carlo confessa la seua pertinença als bandolers. Amalia li jura igualment fidelitat i li diu que estarà sempre al costat d’ell, però els bandolers recorden a Carlo el jurament que va fer, al mateix temps que Amalia manifesta que abans prefereix morir que viure entre proscrits. Davant de la insistència dels bandolers i pres de la desesperació, Carlo apunyala Amalia i s’entrega a les autoritats.