Il corsaro

Giuseppe Verdi

28 març 2018

1, 5, 8 i 10 abril 2018

 
Sala Principal

Estrenada el simbòlic any revolucionari de 1848, aquesta obra està basada en la novel·la versificada de Lord Byron The Corsaire i, en ella, Verdi esprem les darreres gotes del seu cor romàntic que ja anava fascinat per qüestions socials. Punt d’unió entre un i altre període, Il corsaro és un adéu al Romanticisme ple d’inquietud melòdica i harmònica.

Direcció musical
Fabio Biondi

Direcció d’escena
Nicola Raab

Escenografia i vestuari
George Souglides

Coreògraf de lluita i rodatge
Ran Arthur Braun

Nova producció
Palau de les Arts, Opéra de Monte-Carlo 

Cor de la Generalitat
Francesc Perales, director

Orquestra de la Comunitat Valenciana

Corrado
Michael Fabiano

Medora
Kristina Mkhitaryan

Gulnara
Oksana Dyka

Seid
Vito Priante

Acte I

Illa grega dels corsaris. A bord del seu vaixell, Corrado, cap corsari proscrit de la societat, lamenta la seua existència com a pirata i mostra la seua determinació de lluitar contra el paixà turc, Seid, per la qual cosa és aclamat pels seus homes. Mentrestant, en la soledat de la seua estança, la seua amada Medora tem el destí de Corrado i ho exposa en una cançó ben ombrienca. El corsari arriba i li explica els seus plans de lluita; a pesar dels temors i de les súpliques de Medora, Corrado l’abandona per a enfrontar-se a l’enemic.

Acte II

Corone, ciutat turca. A l’harem de Seid, les odalisques complimenten Gulnara, favorita del paixà, però ella recorda amb nostàlgia la seua pàtria i la seua llibertat. Un missatger li porta una invitació per a la festa que Seid prepara després de la derrota dels corsaris prevista. Abans del banquet, Seid agraeix la protecció d’Al·là. Iniciada la festa, un dervix demana protecció a Seid després d’haver escapat dels corsaris. Seid accepta i llavors arriba la notícia: la flota turca està cremant. El dervix revela la seua identitat: es tracta de Corrado, que assalta el lloc juntament amb els seus homes. Quan la batalla pareix guanyada, la notícia que el serall està en flames porta a Corrado a deixar la lluita per a rescatar Gulnara i la resta de les dones, la qual cosa aprofita Seid per a contraatacar. Finalment, Corrado és detingut. Impressionat pel seu valerós gest cap a ella, Gulnara intercedeix pel corsari, però malgrat això és condemnat a mort per Seid.

Acte III

La victòria de Seid es veu entelada per la sospita que Gulnara no estiga enamorada de Corrado. La favorita entra i confirma els temors del paixà, la qual cosa augmenta la fúria del turc en veure l’actitud desafiador de l’esclava.

Gulnara visita Corrado a la cel·la i li entrega un punyal: ha subornat els guardians perquè el deixen escapar i amb l’arma puga matar Seid. Quan Corrado rebutja aquell mode vil d’acabar amb el turc, Gulnara decideix que ho farà ella mateixa. Es desencadena una tempestat després de la marxa de Gulnara i, quan aquesta torna, informa Corrado que Seid és mort i s’ofereix a escapar amb ell. Corrado accepta i els dos fugen en direcció a l’illa dels corsaris.

Illa grega dels corsaris. Desesperada per no tindre notícies de Corrado, Medora ha pres un verí per a acabar amb la seua vida. Mentre agonitza, el vaixell dels corsaris atraca i Corrado i Gulnara arriben al costat de la desafortunada Medora, que mor en braços del seu amat. Desesperat, Corrado es tira per un penya-segat a pesar dels esforços dels seus homes de detindre’l, mentre Gulnara defalleix davant de l’escena.

L’òpera bipolar

Masculí i femení; heroi i antiheroi; geni i rutina; refinament i rudesa.

Il Corsaro es va estrenar el 25 d’octubre de 1848 al Teatre Gran de Trieste i és una de les òperes més enigmàtiques de Giuseppe Verdi, que va comptar per a aquest projecte amb el poeta llibretista Francesco Maria Piave.

Òpera enigmàtica i colpidora, sorprén la seua riquesa melòdica, dotada ja de capacitat identificadora d’estats d’ànim que Verdi descriu i subratlla sense fre, alliberant-se dels jous de les formes tancades i de la mètrica del vers. L’evocació de la naturalesa en les seues figures musicals i el color dels instruments, sovint ruda i unes altres vegades d’una sensibilitat ben fina, troba el correlat sonor en les harmonies descriptives i en les melodies entre etèries i superbes.

Il Corsaro presenta un inquietant esperit arcaic en el pla compositiu, causa freqüent del seu passat desprestigi pel fet que la seua foscor entorpeix l’apreciació a simple vista del geni, que s’uneix amb la llampada de les troballes que han de vindre. Tot això entre les fogonades del viu Risorgimento bèl·lic i patriòtic i el profund sentit del dibuix psicològic.

Aquesta obra deu gran part de la seua rudesa, de la seua evocació dels elements de la naturalesa i la seua singularitat, a la seua procedència literària: el poema de Lord Byron The Corsair. Es tracta d’una composició en vers de poètica estranyament èpica, un text de naturalesa narrativa més que dramàtica que se centra obsessivament en els estats de l’ànima dels seus protagonistes per damunt dels successos que els condicionen. Poema d’estereotips humans romàntics que es retallen en una naturalesa vivaç, que es complementen alhora amb la complexa naturalesa interna dels éssers que presenta. Els protagonistes, encara que en són dos, en són un; la moneda de doble cara en un joc ben intens i sibil·lí de bipolaritat asexuada, el femení i el masculí.

Els protagonistes són uns éssers il·luminats per llums noves, sota les quals, el personatge masculí, Corrado, es deshumanitzarà, i el femení, Gulnara, es veurà privada de les característiques tradicionals del seu sexe. Segons l’actitud que adopte, serà dona prototip i un prototip de la virilitat. Verdi i Piave segueixen amb fidelitat Byron i plasmen en el seu Corsaro la intrigant dualitat entre l’heroi romàntic de naturalesa antiheroica i l’heroïna que deixa de ser víctima per a convertir-se en botxí.

Aquest és un pas transformador de la part femenina, atés que el gest físic d’empunyar una arma era una tremenda novetat en la poesia romàntica, encara que Verdi el considera ja propi, en estar present en els seus protagonistes anteriors. Aquest gest s’havia convertit en un tret estètic: la “esterilització” femenina –d’un eco clarament shakespearià– en favor de la nova heroïcitat de la dona que li oferia un lloc que fins llavors se li havia negat en el món.

Aquesta dualitat, quasi perversa per a Byron, era el reflex poètic de la seua pròpia bipolaritat creadora. Però ni Byron, ni Verdi, ni Piave renuncien a la dona icònica i esperable, la virginal i passiva, l’amant i sofrent Medora, la presència de la qual reforça la dualitat Corrado/Gulnara.

Il Corsaro és un poema musical narratiu on el vessant dramàtic presenta prou coincidències amb el wagnerià. Els personatges són víctimes del seu desenvolupament íntim, dels seus impulsos primaris, i no del seu context ni de la seua història. I això els dota d’una dimensió escènica moderna i universal. No en va, Richard Wagner i Giuseppe Verdi viuen el canvi crucial de les seues vides en el simbòlic any 1848, any de Marx i Bakunin, d’unions i separacions.