Don Carlo

Rodrigo
Plácido Domingo

Elisabetta di Valois
María José Siri (9, 15, 21)
María Katzarava (12, 18)

Don Carlo
Andrea Carè

Filippo II
Alexander Vinogradov

Eboli
Violeta Urmana

Il Grande Inquisitore
Marco Spotti

Un frate
Rubén Amoretti

Tebaldo
Karen Gardeazabal

Voce dal cielo
Olga Zharikova

Deputati fiamminghi
Javier Galán
Manuel Mas
Valentin Petrovici
Pedro Quiralte
David Sánchez
Arturo Espinosa *

Il Conte di Lerma / Un araldo reale
Matheus Pompeu *

*Centre Plácido Domingo

ACTE I

Quadre I
Claustre del monestir de Yuste. Un grup de frares resa a l’interior de la capella per l’etern descans de Carles V. A l’exterior, prostrat davant de la tomba de l’emperador, un frare fa la seua particular pregària. Està a punt de fer-se de dia i el príncep Don Carlo, infant d’Espanya, vaga perdut pel claustre del monestir mentre escolta a la llunyania els salms que entonen els monjos. Es deté a meditar i recorda amb nostàlgia aquell dia en què va conéixer Elisabetta di Valois (Isabel de Valois) al bosc de Fontainebleau i se’n va enamorar perdudament. Ella estava destinada a ser la seua esposa, però la fi de les hostilitats entre França i Espanya (Pau de Cateau – Cambrésis), segellada per mitjà d’un acord matrimonial pel qual el rei Filippo II (Felip II) contreia matrimoni amb Elisabetta di Valois, filla del rei Enric II de França, va truncar el compromís de l’infant amb la filla del monarca francés. Don Carlo continua enamorat de la que ara és la seua madrastra i culpa son pare, el rei Filippo II, d’haver-li destrossat el cor. Un monjo misteriós s’acosta a l’infant amb intenció de consolar-lo, i al poc de temps desapareix amb el repicatge de les campanes. El príncep queda aterrit en creure que el que ha vist és un espectre de Carles V. Apareix Rodrigo, marqués de Posa i gran amic de l’infant. En la conversació que mantenen, Don Carlo confessa la seua passió secreta per la reina. Rodrigo mostra la seua comprensió i li aconsella que se’n vaja cap a Flandes; només allí, entre els súbdits, aprendrà a ser un vertader rei i, només així, oblidarà aquest amor impossible que el turmenta. Els reis, acompanyats pel seguici, creuen el claustre i es detenen per un moment davant de la tomba de Carles V. Elisabetla di Valois i Don Carlo encreuen per uns instants les seues mirades i s’emocionen. Els reis entren a la capella i Rodrigo consola el príncep. Els dos amics es juren fidelitat i amistat eterna.

Quadre II
Als voltants del claustre, dames de la reina, patges i la princesa d’Eboli esperen l’arribada de la sobirana mentre entonen una alegre cançó. Elisabetta di Valois ix del claustre, amb una certa tristesa al rostre. Apareix Rodrigo, el qual, amb el pretext d’entregar a la reina una carta de sa mare, Caterina de Mèdici, reina de França, aprofita per a incloure discretament una nota de Don Carlo en la missiva. Elisabetta di Valois, un poc temorosa, llig la nota mentre Rodrigo conversa amb la princesa d’Eboli. El marqués de Posa sol·licita de la reina una entrevista a soles amb l’infant, a la qual cosa aquesta accedeix, a pesar que dubta de la conveniència d’aquesta trobada per respecte al rei. Quan arriba Don Carlo, el seguici que acompanya la reina comença a retirar-se dissimuladament fins que es queden els dos sols. El príncep suplica a la seua madrastra que intercedisca per ell davant del rei perquè li permeta anar a Flandes, però la conversació es desvia a una apassionada declaració d’amor de Don Carlo a la reina. L’enteresa i la fredor d’Elisabetta di Valois davant de l’arravatament incontrolat de l’infant provoquen que aquest fuja espantat.

Filippo II ix del claustre del monestir. El monarca, en advertir que la reina es troba sola, ordena l’expulsió d’Espanya de la comtessa d’Aremberg, ja que ha incomplit l’ordre reial segons la qual la reina ha d’estar acompanyada permanentment. Elisabetta di Valois conforta la desventurada i, després, tots els presents es retiren i el rei es queda a soles amb el marqués de Posa. El monarca agraeix la lleialtat que li professa Rodrigo i li obri el cor. Aquesta mostra de confiança és aprofitada pel súbdit del rei per a exposar la delicada situació política que es viu a Flandes, però el sobirà rebutja el que considera ideals irrealitzables i li transmet que el que en realitat el preocupa és la sospita d’una possible relació entre la reina i Don Carlo. El rei demana a Rodrigo que els vigile i li adverteix que vaja amb compte amb el gran inquisidor.

ACTE II

Quadre I
Un lloc apartat en els jardins de la reina a l’alcàsser de Madrid. És de nit i l’infant espera la trobada a què ha sigut convocat per mitjà d’una nota que ell sospita que és d’Elisabetta di Valois. Abillada amb les joies i l’antifaç de la reina, s’aproxima la princesa d’Eboli (Elisabetta di Valois és l’amfitriona de la festa que se celebra als jardins reials; se sentia cansada i abans de retirar-se havia prestat a la princesa d’Eboli part de la seua indumentària perquè aquesta fera el paper de reina davant dels invitats i aquests no notaren l’absència de la sobirana).

Don Carlo declara apassionadament el seu amor a la dama. La princesa d’Eboli se sent gratament complaguda, ja que estima en secret l’infant i ha sigut ella qui ha escrit la nota. Quan es lleva l’antifaç i Don Carlo comprén la confusió de què ha sigut objecte, mostra rebuig. Ella no tarda a adonar-se del secret i jura venjança. Apareix Rodrigo i intenta calmar la despitada princesa d’Eboli, però aquesta se’n va furiosa després d’amenaçar de revelar-ho tot al rei. Rodrigo demana a Don Carlo que li confie tota la documentació compromesa que tinga en el seu poder.

Quadre II
Una gran plaça enfront de l’església de la Mare de Déu d’Atocha. La multitud comença a envair el lloc i es prepara per a assistir a un acte de fe posterior a la cerimònia de coronació del rei. Filippo II ix de l’església i és rebut pel poble, que s’inclina davant de la seua presència. Don Carlo presenta sis diputats flamencs que supliquen al rei que acabe el vessament de sang a Flandes, però el monarca ignora les peticions i l’alterat infant acaba desembeinant l’espasa i autoproclamant-se alliberador dels territoris oprimits per Espanya. Filippo II ordena que el desarmen, i és el marqués de Posa qui finalment compleix l’exigència del rei, davant de la sorpresa de tots els presents. Restaurat l’ordre amb la detenció de Don Carlo, s’inicia l’acte de fe. Quan les fogueres s’encenen, una veu celestial dóna la benvinguda a les ànimes dels condemnats.

ACTE III

Quadre I
Despatx de Filippo II al palau. Es fa de dia. El monarca medita sobre la seua vida i se sent afligit perquè el balanç és trist i desolador: la reina no l’estima i el seu fill s’ha rebel·lat en públic contra ell. El gran inquisidor entra en el despatx, convocat pel mateix rei. Filippo II vol assegurar-se que obtindrà el perdó diví si castiga el seu fill amb la mort. El gran inquisidor, una autoritat eclesiàstica fanàtica i cruel, aclareix els dubtes del monarca i el convenç perquè siga inflexible amb el seu fill i el sacrifique; més encara: vol que li entregue també el marqués de Posa, a la qual cosa el monarca es nega en redó.

Després d’anar-se’n el gran inquisidor, la reina irromp agitada per exigir justícia: el cofre on guarda les seues joies ha desaparegut. Filippo II mostra el cofre a la reina i davant de la negativa d’ella a obrir-lo, força el tancador i descobreix a l’interior el retrat de l’infant. Fora de si, el monarca acusa d’adulteri la seua esposa, que es desmaia horroritzada. A la petició de socors del rei hi acudeixen la princesa d’Eboli i Rodrigo. Més seré, Filippo II es convenç de la innocència de la reina. Quan queden a soles Elisabetta di Valois i la princesa d’Eboli, aquesta confessa la seua doble traïció: és ella qui l’ha acusada d’adulteri davant del rei i, a més, ha sigut amant del monarca. La reina li dóna a triar entre el desterrament o el convent i abandona l’estança. Sola amb els seus remordiments, la princesa d’Eboli es maleeix per la seua bellesa i la traïció a la reina. Quan recupera la calma, pensa que encara està a temps de salvar Don Carlo, per la qual cosa ordirà un pla per a ajudar-lo a escapar de la presó.

Quadre II
L’infant es troba al calabós i rep la visita del seu amic Rodrigo, que acudeix per a reiterar-li la seua fidelitat i transmetre-li que en breu el salvarà del presidi. A més, li conta que la reina anirà a Yuste a acomiadar-se de Don Carlo abans que aquest se’n vaja a Flandes. El marqués de Posa ha declarat com a seus els documents de l’infant que tenia al seu poder i que li han sigut confiscats. Per això, comenta al seu amic que la Inquisició està darrere d’ell i li queda poc de temps. Dos oficials del Sant Ofici, que s’han introduït silenciosament en la presó, disparen i fereixen de mort Rodrigo, el qual expira als braços de l’infant fent-li prometre abans que salvarà Flandes. A continuació arriba Filippo II disposat a reconciliar-se amb el seu fill, però aquest el rebutja horroritzat. Se sent enrenou al carrer provocat per la multitud que clama llibertat per al príncep. En aquesta situació de confusió, instigada per la princesa d’Eboli, Don Carlo fuig poc abans que arribe el gran inquisidor, que amb la seua imponent presència aconsegueix calmar la rebel·lió.

ACTE IV

Claustre del monestir de Yuste. És de nit. La reina espera la trobada amb l’infant mentre resa davant de la tomba de Carles V i medita sobre els dies feliços de la seua joventut a Fontainebleau. Apareix Don Carlo, que ve a acomiadar-se de la seua madrastra abans de partir a Flandes, però són interromputs pel rei i el gran inquisidor, que pretenen capturar els amants. Assetjat per les tropes de la Inquisició, Don Carlo intenta defendre’s, però la sobtada aparició del frare misteriós paralitza l’escena quan els presents reconeixen en la seua figura l’emperador Carles V, que arrossega Don Carlo cap a la foscor.

Don Carlo, o la idea d’estat amb l’excusa de l’amor.

Giuseppe Verdi acceptava, en 1867, l’encàrrec de l’Òpera de París per a compondre i estrenar un títol nou en la seu d’aquesta institució. La celebració de l’Exposició Universal seria l’esdeveniment en el qual el mestre italià presentaria la seua obra número 25, Don Carlo –o Don Carlos, segons la denominació original en llengua francesa–, la segona incursió que feia en la grand opéra francesa en cinc actes i amb ballet.

Escrita sobre un llibret de François-Joseph Méry i Camille Du Locle, la seua font literària és una de les obres cabdals del pensament preromàntic occidental: Dom Karlos, Infant von Spanien (‘Don Carlos, infant d’Espanya‘), escrita per J. C. Friedrich von Schiller en 1787. La revisió, habitual hui en dia, en quatre actes sense ballet i en llengua italiana –neta de tot element alié al drama de Schiller–, delata encara més si cap l’estreta relació ideològica entre l’escriptor i el compositor.

No és casual que aquest títol es gestara en un moment de considerable agitació geopolítica: el naixement de les noves monarquies europees, Alemanya i Itàlia. Don Carlo és una reflexió sobre l’estat en el liberalisme romàntic que el Verdi més polític aprofita per a qüestionar el dret del governant sobre el poble (Felip II i la monarquia absoluta), la religió i l’home (la Inquisició), i la incomprensió entre generacions (Felip II i l’infant Carles d’Àustria), el trauma paternofilial, paradigma ací del vell absolutisme i les noves repúbliques i monarquies parlamentàries.

No és casual tampoc que aquesta òpera, d’extrema dificultat i poc representada fins als anys cinquanta del segle XX, cobrara nou alé després de la Segona Guerra Mundial, dramàtic punt d’inflexió per a repensar el món i el tenebrós joc dels interessos d’estat.

Com a excusa per a tot, l’amor: entre Carlos i Élisabeth de Valois, entre Carlos i Rodrigue de Posa. I l’absència d’amor: entre Felip II i Elisabeth, entre Eboli i Carlos, entre l’estat i el poble, entre l’home i la religió.

Anselmo Alonso Soriano