The Turn of the Screw

La institutriu       
Karen Gardeazabal (2, 4, 10)
Rita Marques (6)

Miles
William Hardy (2, 4)
Jeremie de Rijk (6, 10)

Flora                                  
Giorgia Rotolo (2, 4, 10)
Olga Zharikova (6)

Mrs. Grose                          
Nozomi Kato (2, 4)
Anna Bychkova (6, 10)

Peter Quint                         
Andrés Sulbarán (2, 4, 10)
Gustavo Adolfo Palomo (6)

Miss Jessel
Marianna Mappa

Acte I

Una misteriosa veu introdueix l’espectador, a manera de pròleg, en una història succeïda a Bly, una casa de camp de l’Anglaterra de mitjan segle XIX. Segons el relat, una dona va ser contractada com a institutriu d’uns xiquets pel seu oncle i tutor que residia a la ciutat, amb la condició que no havia de comunicar-se amb ell ni molestar-lo. Reticent al principi, la jove va decidir acceptar el treball.

La institutriu es guanya de seguida l’afecte dels dos xiquets, Miles i Flora, que li són presentats per la majordoma, la senyora Grose. La vida transcorre amb tranquil·litat en la mansió de Bly, fins que un dia arriba una carta on s’informa que Miles ha sigut expulsat del col·legi. La institutriu, veient que Miles és un xiquet bo, decideix no comentar-li res. Dies més tard, adverteix la presència d’un home que l’espia mentre es troba amb els xiquets. Quan dóna detalls a la senyora Grose, ella l’identifica amb Peter Quint, l’anterior majordorm de la casa, el qual, segons relata la majordoma, va abusar de la seua posició tant amb els xiquets com amb l’anterior institutriu, la senyoreta Jessel, de qui va ser amant. Ambdós, van morir en estranyes circumstàncies. Horroritzada, la institutriu decideix protegir els xiquets. Però les aparicions continuen: primer, la silueta de la senyoreta Jessel al llac pròxim a la casa mentre la institutriu juga amb Flora, i una nit, tant Quint com la senyoreta Jessel, al jardí, fent eixir els xiquets de la casa, amb l’espant de la institutriu i la senyora Grose.

Acte II

La institutriu comença a aclaparar-se davant de la impotència de no poder controlar la situació que l’envolta. Damunt, un diumenge, mentre assisteix a l’església amb els xiquets i la majordoma, Miles li fa unes preguntes incòmodes sobre el seu oncle i sobre el seu retorn a l’escola, la qual cosa provoca en ella un desig d’abandonar Bly com més prompte millor. El fantasma de la senyoreta Jessel torna a manifestar-se, però aquesta vegada la institutriu troba la força suficient per a expulsar-lo de l’habitació. Ara està convençuda que ha de quedar-se per protegir els xiquets. A més, escriu una carta al tutor on sol·licita veure’l, i demana explicacions a Miles sobre la seua relació amb els fantasmes. Quint obliga el xic a guardar silenci respecte d’això i aconsegueix persuadir-lo perquè robe la carta més tard. La situació es complica més encara quan la institutriu acusa Flora d’acudir a la crida de la senyoreta Jessel al llac. La xiqueta ho nega i, després de rebutjar la institutriu, prega a la senyora Grose que se l’emporte. La majordoma es disposa a viatjar amb Flora a casa del seu oncle, però abans adverteix la institutriu que la seua carta mai va ser entregada. La institutriu pressiona el xiquet perquè confesse el robatori de la carta, al mateix temps que el xiquet tracta de lluitar contra la veu de Quint. Al final, la institutriu s’adona que Miles ha mort.

Estrenada el 14 de setembre de 1954 al teatre La Fenice de Venècia, aquesta òpera conta la vida en la permanent ocultació d’allò que tots saben, a partir d’una narració que se succeeix sense un relat fonamental i en una aparent successió d’escenes no exemptes de cops d’efecte i frases críptiques. Aquesta modernitat se serveix de l’inestimable suport d’un arsenal de recurrències compositives que, encapçalades per l’insòlit dispositiu formal del text musical: un pròleg, un tema i quinze variacions d’aquest, utilitza el serialisme i el lirisme amb tendència a allò expressionista, servits ambdós per un orgànic orquestral que acompanya en paral·lel la solitud dels protagonistes. Així, els quinze instruments prevists pel compositor són elegits un per família i garanteixen una sorprenent riquesa tímbrica que impedeix, a la vegada, l’explosió dels tutti… Una manera simbòlica d’ofegar la veu que vol cridar més fort i no pot.

Resulta difícil contar una història en la qual l’argument és la permanent negació dels fets, de les coses i de les seues causes. Així és aquest inquietant producte brittenià, un objecte d’art sorgit de l’Europa cendrosa posterior a la Segona Guerra Mundial. En aquest món ple de desconfiances de la meitat del segle XX, The Turn of the Screw narra la convivència al si de la naturalesa de dos xiquets amb dos dones, i dos fantasmes?. Però deixa ben clar que, de principi a fi, assistim a un assumpte entre vius i morts. O entre persones que combinen juntes un joc pervers d’espills, on es reflecteix un passat que es desitja ocult i callat.

Sense dubte, era aquest un tema preat pel compositor i el seu cercle d’intel·lectuals i músics col·laboradors. Un tema gairebé autobiogràfic.

The Turn of the Screw seu l’espectador en una butaca incòmoda, tal i com ho havien fet Elektra o Wozzek alguns anys abans, i el manté en estat de profunda inquietud que queda en suspens i irresolta.

L’obra gestada per Myfanwy Piper, Benjamin Britten i, sense cap dubte, Peter Pears, és una rosca en forma de tema que es cargola quinze vegades a mode de variació i, aquesta successió, marca un principi i un fals final.

Es podria deduir, a risc de simplificar massa, que dels sis personatges protagonistes dos són els fonamentals: Quint i Miles, i quatre els necessaris: la Institutriu, Mrs. Grose, Flora i Miss Jessel.

La relació establerta entre Quint i Miles, home i xiquet, amo i pupil, va més enllà dels límits de la vida coneguda, i és finalment un full en blanc, la variació XVI no escrita pels autors i no representada pels cantants; la variació que al final cada espectador podrà escriure, imaginant els detalls al plaer de la seua imaginació.

Aquest full en blanc és l’última i més fèrtil derivació del tema inicial, una variació múltiple i secreta, la veritable obra d’art com a concepte: aquella que construeix l’espectador-receptor per a ell mateix en llibertat i absència de prejudicis. I el seu argument sols serà cosa de l’estat moral i ètic de cada espectador.

Anselmo Alonso Soriano