Mural-Das Lied von der Erde

Francisco Coll (1985)

Mural (2013-2015)

Aquesta obra és fruit d’un encàrrec de l’Orquestra Filharmònica de Luxemburg i la Filharmònica de Luxemburg, The National Youth Orchestra de Gran Bretanya i el Palau de les Arts Reina Sofía de València. Escrita per a gran orquestra, l’obra té una duració d’aproximadament 24 minuts.

Amb aquesta composició, que podria definir-se com una simfonia en cinc moviments, crec que es tanca un període en el meu treball. A manera d’un mural, la peça presenta una síntesi dels llenguatges musicals que he desenvolupat en l’última dècada. La seua estructura i la seua harmonia han suposat una obsessió constant al llarg dels dos anys que m’ha portat concloure la partitura; dos anys durant els quals he tingut present d’alguna manera que  escrivia una “Simfonia Grotesca” en la qual Dionís es troba amb Apol·lo.

Al principi es presenta una introducció irreal, plena de contrastos somiadors i estranyes línies melòdiques. Després d’un parell de minuts, l’orquestra quasi s’evapora per a donar pas a un expressiu sol de corn anglés. Aquesta part condueix fins a una música festiva que celebra la festa de la psique, la psique de la hipermodernitat. (La meua música sempre naix de la necessitat de dir quelcom sobre la nostra manera de viure.)

El segon moviment és una dansa molt curta i plena d’energia, desenvolupada a partir del meu Hyperlude III, per a violí sol. Articulat en corxeres, és una espècie de scherzo amb canvis abruptes de color i dinàmiques.

A aquest li succeeix un tercer, seré i sensual, un cànon a càrrec de les cordes, infiltrat d’harmonies en els vents-fusta i els metalls, que creix sense parar fins a convertir-se de sobte en una tranquil·la seqüència en forma de coral. Això porta la música a un massiu acord final, estàtic al mateix temps que en continu moviment, amb inflexions de microto.

El quart moviment presenta vestigis de l’introit del Requiem de Victoria, que enllacen amb una nova secció caòtica i evocadora de l’ansietat de la vida en una atrafegada ciutat occidental, de manera que es crea així un híbrid d’alta i baixa cultura. L’entrada de l’orquestra al complet porta acords pesats, paisatges sonors industrials i línies melòdiques elèctriques. Hi ha humor en la superfície i unió de dos contraris: el caos i l’ordre en treball conjunt.

L’harmonia guia a l’expressiu i lent Finale. La música lineal s’entrellaça amb la música d’acords, eventualment marcats per ràpids esclats dels vents-fusta i les percussions. Les muntanyes es veuen com a catedrals. Un coral massiu condueix fins a la coda, en la qual una incerta última pàgina col·loca un acord en mi major al costat d’un cluster. Què significa això exactament? En tinc una lleugera idea.

Per a arribar a l’essència de les coses, primer un ha de ser sofisticat. Amb Mural he tingut la sensació d’un retorn als problemes tradicionals de la composició. En els meus treballs posteriors (Concert per a clavecí, Concerto Grosso ‘Invisible Zones’ per a quartet de corda, arpa i orquestra de cordes) he confirmat aquesta suposició. Intente tendir a la simplicitat en cada nova obra; l’estructura, el ritme i l’harmonia són crucials en aquest procés, i la melodia es converteix en quelcom de cada vegada més important.

Das Lied von der Erde

La cançó de la terra

El 2017 fa 110 anys que Gustav Mahler deixava Europa per a buscar fortuna artística a Nova York. Amb ell viatjaven el Tristan und Isolde wagnerià i La flauta xinesa, una antologia de textos de Li Bai, Qian Qi, Meng Haoran i Wang Wei, poetes dels segles VIII i IX, que li va regalar el seu amic Theobald Pollak. El compositor reconeix una comunió d’idees tal, que no dubta a retocar la traducció feta per Hans Bethge d’alguns versos i a escriure’n d’altres de pròpia mà, a manera de complement.

Aquests poemes centenaris haurien de ser l’esquelet literari del testament artístic de Gustav Mahler, el vehicle perfecte per a articular els seus assajats aconseguiments anteriors i reunir novament en una monumental obra el seu domini de la gran orquestra, les noves aportacions al lied simfònic, i la seua última i monumental reflexió sobre l’obsessiu tema de la mort i el comiat etern.

Sis poemes estructuren Das Lied von der Erde, que comença amb un enèrgic “Brindis a la misèria terrenal”, de clares ressonàncies wagnerianes en la seua concepció vocal. El segueix “El solitari a la tardor”, amb els seus foscos ecos de l’orquestra de Mússorgski, i a aquest el segueixen l’enèrgic “A la joventut” i el subtil “Cant a la bellesa”. Com per a prendre profund alé i abans d’encarar la tremenda realitat de la definitiva mort, s’entona “El borratxo a la primavera”, un preàmbul quasi narcòtic a l’extens “El comiat”, l’últim tram d’aquest viatge definitiu en forma de cançons. La transcendent, emocionada i emocionant repetició de la paraula ewig (‘eternament’) al final s’apaga en una invitació al retrobament en un més enllà.

Anselmo Alonso Soriano