Missa Papae Marcelli

Trento bé val una missa

Escrita en una data indefinida entre 1562 i els anys immediatament posteriors, la Missa Papae Marcelli o ―Missa del Papa Marcel― és considerada encara, a hores d’ara, com l’obra que va salvar la polifonia de les urpes depuradores del Concili de Trento.

La Reforma del cristianisme en versió luterana arriba al món de la música polifònica religiosa en un moment en què aquesta havia entrat en el més complet mestissatge morfològic, a causa en part de l’excessiva elaboració intel·lectual aconseguida des de l’edat mitjana en el terreny del contrapunt i la imitació, però també en gran manera per l’ús de ritmes i melodies populars en forma de paràfrasis i cites: un frívol suport per al verb diví. La Contrareforma catòlica, amb el seu poderós instrument conciliar de Trento, va estar a punt d’eliminar la música elaborada del culte catòlic a favor d’un retorn a la puresa de la monodia i la salmòdia codificades uns quants segles abans pel papa Gregori el Gran: el cant romà, simple i directe, intel·ligible i d’estirp divina; cant on la música no destorba a la comprensió de la paraula de Déu.

Giovanni Pierluigi da Palestrina, que servia en la capella vaticana durant el brevíssim regnat del papa Marcel II ―a penes de tres setmanes―, va ser testimoni directe d’aquests anys de perill i sens dubte va contribuir amb el seu esforç renovador a l’acceptació de la música per part de les autoritats trentines. Ell, que havia compost en l’estil dens i intel·lectual en voga en el seu moment, va escriure aquesta missa crucial després de la mort del papa efímer, sota el mandat del qual s’havien donat les primeres ordres de claredat i senzillesa compositiva en l’àmbit de l’església, a partir del cantus firmus de les pures melodies gregorianes.