Café Kafka
Francisco Coll
25 maig 2016 · 20.00 h
28 maig 2016 · 19.00 h
31 maig 2016 · 18.00 h (funció didàctica)
Teatre Martín i Soler
Direcció musical
Christopher Franklin
Direcció d’escena
Alexander Herold
Escenografia
Manuel Zuriaga
Vestuari
José María Adame
Il·luminació
Antonio Castro
Videocreació
Miguel Bosch
Moviment escènic
Ricardo Sile
Producció
Palau de les Arts Reina Sofía
Orquestra de la Comunitat Valenciana
Girl
Míriam Zubieta (22, 28)
Tatiana Irizarry (25, 31)
Man 1
Pablo García López
Woman
Elisa Barbero
Man 2
William Purefoy
The Hunter Gracchus / Policeman / Barman
Pablo Aranday
Centre de Perfeccionament Plácido Domingo
En un espai qualsevol, que ha de ser perfecte per a beure alcohol, es donen cita quatre persones -la Xica, la Dona, l’Home 1, l’Home 2 i un Policia- a qui se suma l’espectre del caçador Gracchus.
En aquest entorn propici a la comunicació més desinhibida, aquests personatges interactuen i comparteixen pensaments: l’anhel de la conquista d’un fi que se sap fora d’aquell entorn compartit -en forma de casa, de ciutat, de país, de món- és el principal d’ells. D’aquesta problemàtica existencial s’arranquen altres, més particulars :
La invisibilitat individual en un món on ningú fa mal, on a ningú han ferit; un món que és només un conjunt de sers-ningú, habitants flotants d’un espai oníric i incomunicat.
Un buit vital que s’imagina, per exemple, a París, on les persones són només les seues vestidures i les seues cases només són els seus vestíbuls.
El fi anhelat, i buscat, es troba presoner entre l’acte i el pensament; entre la por i l’amor, un amor que ha sigut a penes substantiu buit d’ús i aplicació. La convicció que la vida és una col·lecció de temors en què no solem reparar, un conjunt de pors que només la mort aconseguirà aplacar.
Mentre el diàleg entre els personatges vius evoluciona pels conceptes exposats, el caçador Gracchus, el personatge mort, serà qui esgote tota esperança en la redempció de la mort: després d’aquesta, el viatge en busca d’un fi és novament un recalar en una infinitat de ports, un encreuament constant de mars de la mort sense arribar a la platja de l’altre món.
L’incomprensible roman incomprensible per sempre, anem on anem en busca d’explicació.
És millor, molt millor, rendir-se i romandre un a soles amb el seu botxí.