UN AVVERTIMENTO AI GELOSI
Manuel García
Del 12 al 20 de novembre de 2021
UN AVVERTIMENTO AI GELOSI
Manuel García
Farsa giocosa
Llibret basat en un text del Giuseppe Maria
Foppa
El tenor sevillà Manuel García
posava en música en 1831 una deliciosa “farsa jocosa” escrita pel
llibretista Giuseppe Maria Foppa. Aquest “advertiment als gelosos”
seria la cinquena de les seues òperes per a veus i piano,
concebudes tant per a l'entrenament dels seus alumnes de cant com
per al divertiment d'amics i familiars, perquè aquestes òperes de
societat -com el mateix García les denominava- estaven concebudes
per a la seua representació en el saló privat i acomodat de les
cases.
El 2 de desembre en el
Teatre Principal de Castelló
El
10 de desembre en el
Auditori de Teulada -Moraira
Els 15, 17 i 18 de desembre a
la Fundación Juan March, Madrid
Equip creatiu
Direcció musical i piano
Rubén Fernández Aguirre
Direcció d'escena
Bárbara Lluch
Escenografia
Daniel Bianco
Vestuari
Clara Peluffo
Il·luminació
Nadia García
Repartiment
Sandrina
Rosa María Dávila++
Berto
Marcelo Solís++
Il Conte di Ripaverde
Jorge Franco++
Don Fabio
Carlos Fernando Reynoso++
Ernesta
Laura Orueta++
Menico
Xavier Hetherington++
Piano
Rubén Fernández Aguirre
++Centre de
Perfeccionament
Nova producció del Palau de les Arts Reina Sofía, en coproducció amb el Festival de Ópera de Oviedo
Sinopsi
Acte únic
El gelós llaurador Berto està casat amb l’eixerida Sandrina i, encara que aquesta li és fidel, la sospita de la traïció està sempre rondant pel seu cap. La tensió en el matrimoni és evident, malgrat l’afecte que tots dos es professen.
L’arribada del Comte Ripaverde, senyor feudal del llogaret, i del seu pompós criat Fabio complica les coses: ambdós se senten immediatament atrets per Sandrina, que pretén utilitzar aquesta situació per a castigar el seu marit per la gelosia infundada. Coqueteja amb el Comte, el qual li correspon apassionadament, i després rebutja les propostes amoroses de Fabio, la passió del qual s’inflama amb el menyspreu.
El Comte ordena a Fabio que seguisca Sandrina. Davant de la casa de la jove, Fabio es troba amb Berto i amb el sagaç jardiner Menico, el qual intenta posar pau davant les amenaces del gelós al criat quan aquell se n’adona del motiu de la presència d’aquest. Una vegada ha complit amb l’encàrrec, Fabio se’n va.
Apareix Ernesta, la promesa abandonada del Comte, i pregunta per ell: informada que el noble s’interessa per les joves del feu, dissimula la seua aflicció i se’n torna a anar. El Comte i Fabio arriben fins a la casa de Sandrina i la jove apareix, per a disgust de Berto. En veure l’atracció que sent el senyor feudal per la seua esposa, Berto es presenta com a germà de Sandrina, la qual cosa fa que lògicament la jove s’enfade, encara que ella opta per seguir la farsa. El Comte manifesta el seu desig de casar-se amb Sandrina, que finalment se’n va acompanyada del noble i del seu criat, mentre Berto, molt agitat, tracta de perseguir-los en va.
En la residència del Comte, Ernesta exposa davant de Menico el seu dolor per la traïció del Comte. El jardiner, que ha entès que l’actitud Sandrina vers el noble està motivada pel desig de castigar el seu espòs per la seua gelosia, conta a la llauradora les penes d’Ernesta, i tots dos ordeixen un pla per a posar remei a la situació de la dama: Sandrina accedirà a casar-se amb el Comte eixa mateixa nit, però guardant una distància prudent i totalment a fosques, per tal de no ferir la seua modèstia natural. El noble accedeix perplex.
Menico amaga al confós Berto en un armari. Des d’allà observa l’arribada de Fabio i posteriorment dels nuvis. Sandrina organitza la cerimònia i deixa totalment a fosques la sala. Ernesta entra sigil·losament i ocupa el lloc de la nóvia. Quan s’han pronunciat els vots matrimonials, l’iracund Berto irromp amb un ganivet i clama venjança. A l’ordre del Comte, els criats il·luminen l’escena i llavors es descobreix la veritat: el Comte s’ha casat amb Ernesta i Sandrina gaudeix del seu triomf sobre la gelosia de Berto i la inconstància del noble. Berto demana perdó a la seua esposa i el Comte accepta el seu casament amb Ernesta. Tots celebren el triomf de l’amor.
El gelós llaurador Berto està casat amb l’eixerida Sandrina i, encara que aquesta li és fidel, la sospita de la traïció està sempre rondant pel seu cap. La tensió en el matrimoni és evident, malgrat l’afecte que tots dos es professen.
L’arribada del Comte Ripaverde, senyor feudal del llogaret, i del seu pompós criat Fabio complica les coses: ambdós se senten immediatament atrets per Sandrina, que pretén utilitzar aquesta situació per a castigar el seu marit per la gelosia infundada. Coqueteja amb el Comte, el qual li correspon apassionadament, i després rebutja les propostes amoroses de Fabio, la passió del qual s’inflama amb el menyspreu.
El Comte ordena a Fabio que seguisca Sandrina. Davant de la casa de la jove, Fabio es troba amb Berto i amb el sagaç jardiner Menico, el qual intenta posar pau davant les amenaces del gelós al criat quan aquell se n’adona del motiu de la presència d’aquest. Una vegada ha complit amb l’encàrrec, Fabio se’n va.
Apareix Ernesta, la promesa abandonada del Comte, i pregunta per ell: informada que el noble s’interessa per les joves del feu, dissimula la seua aflicció i se’n torna a anar. El Comte i Fabio arriben fins a la casa de Sandrina i la jove apareix, per a disgust de Berto. En veure l’atracció que sent el senyor feudal per la seua esposa, Berto es presenta com a germà de Sandrina, la qual cosa fa que lògicament la jove s’enfade, encara que ella opta per seguir la farsa. El Comte manifesta el seu desig de casar-se amb Sandrina, que finalment se’n va acompanyada del noble i del seu criat, mentre Berto, molt agitat, tracta de perseguir-los en va.
En la residència del Comte, Ernesta exposa davant de Menico el seu dolor per la traïció del Comte. El jardiner, que ha entès que l’actitud Sandrina vers el noble està motivada pel desig de castigar el seu espòs per la seua gelosia, conta a la llauradora les penes d’Ernesta, i tots dos ordeixen un pla per a posar remei a la situació de la dama: Sandrina accedirà a casar-se amb el Comte eixa mateixa nit, però guardant una distància prudent i totalment a fosques, per tal de no ferir la seua modèstia natural. El noble accedeix perplex.
Menico amaga al confós Berto en un armari. Des d’allà observa l’arribada de Fabio i posteriorment dels nuvis. Sandrina organitza la cerimònia i deixa totalment a fosques la sala. Ernesta entra sigil·losament i ocupa el lloc de la nóvia. Quan s’han pronunciat els vots matrimonials, l’iracund Berto irromp amb un ganivet i clama venjança. A l’ordre del Comte, els criats il·luminen l’escena i llavors es descobreix la veritat: el Comte s’ha casat amb Ernesta i Sandrina gaudeix del seu triomf sobre la gelosia de Berto i la inconstància del noble. Berto demana perdó a la seua esposa i el Comte accepta el seu casament amb Ernesta. Tots celebren el triomf de l’amor.
