SIMON BOCCANEGRA

Simon Boccanegra o la política fosca

Representa esta creació verdiana un dels punts d’inflexió més profunds de la maduresa de Giuseppe Verdi, encara fascinada pels drames de l’espanyol Antonio García Gutiérrez. En ell, Verdi va trobar una sòlida estructura de conflictes viscerals i identitats perdudes i una atmosfera ombrívola que encaixava perfectament amb la seua nova recerca de realisme dramàtic, més dens i menys convencional; amb una continuïtat musical més fluïda, allunyada de les formes tancades i centrada en el monòleg interior i la declamació dramàtica. El text homònim de García Gutiérrez es transformaria, en mans de Verdi i el seu col·laborador Arrigo Boito, en un manifest polític al qual no dubtarien a afegir alguna escena pròpia en la revisió que farien de l’òpera el 1881 que no estava en l’original espanyol, amb la finalitat exclusiva de posar en vers i música la que era la seua idea política:  l’individu davant de l’estat i la reconciliació en un orde nou d’unió nacional.

Àlex Ollé veu en Simon Boccanegra un mirall trencat del present: societats fracturades, poder esgotat, institucions incapaces de reconciliar-se. La seua escenografia funciona com una Torre de Babel deliberada, on el vestuari creua el segle XIV amb la situació política de hui, senyal que els conflictes canvien de forma, però els símbols del poder no. Sir Mark Elder dirigix un dels seus compositors predilectes. Es va acostar primerencament a Simon Boccanegra en la seua etapa a l’ENO i també va gravar la versió de 1857 per al segell Opera Rara.  El baríton verdià George Petean, habitual de Viena, el Covent Garden, La Scala o el Metropolitan, ha fet de Boccanegra la seua carta de presentació gràcies a una noble línia de cant. Eleonora Buratto, que ens va impactar amb les tres reines donizettianes, encarna la filla perduda de Boccanegra i Francesco Meli al seu amant. Arrodonix l’elenc el baix sud-coreà Jongmin Park en el paper de Fiesco, una veu sòlida i d’atractiu timbre fosc, formada en l’entorn de La Scala amb Mirella Freni i Renato Bruson, que compta amb una àmplia trajectòria a Viena, Bayreuth i el Metropolitan.