LOHENGRIN

Lohengrin, el misteri del cigne i la duresa d’un ganivet

Richard Wagner transita ja des del Romanticisme cap a un drama musical modern de soledat i impossibilitat de la fe absoluta en esta obra d’orquestració etèria que sembla levitar sobre les bromes d’un poderós riu, tot i que tranquil, que esborra els perfils dels números tancats de l’òpera italiana i abona amb el fèrtil verdet la continuïtat sonora que envolta el nacionalisme germànic inherent al llibret on el mite del fill de Parsifal és,  sobretot, exaltació de la identitat alemanya i set d’un líder redemptor, davant d’una societat que exigix dogmes i anhel de l’inabastable en un escenari de violència visual que obliga l’espectador a qüestionar la puresa de l’heroi i els perills del messianisme nacionalista.

El visionari Damiano Michiletto torna a enlluernar el món amb esta reinterpretació de Lohengrin. El tractament psicològic dels personatges, al servici del seu inesgotable imaginari particular, resulta superb. En el seu primer Wagner, la dramatúrgia de Michieletto es desenrotlla en escenes d’increïble bellesa visual i simbolisme, que estremixen i porten a la reflexió, bé siga la puresa de l’omnipresent plata, el misteri que alberga l’interior d’un ou o la matèria fosca en què s’enfonsa Elsa. Sir Mark Elder dirigix també el seu primer Wagner en Les Arts, junt amb l’heroica i brillant veu de David Butt Philip, referent actual de Lohengrin, a qui ja vàrem descobrir en La cançó de la Terra en l’Auditori. L’acompanya la soprano irlandesa Jennifer Davis com a Elsa, paper que va llançar la seua carrera al Covent Garden, a més de dos formidables wagnerians: Wolfgang Koch, per primera vegada en Les Arts, i Ricarda Merbeth, que torna després de la seua inoblidable Isolde.