FALSTAFF

Salieri, Balfe o Adam havien posat música a les aventures de Sir John Falstaff abans que Arrigo Boito presentara davant de Verdi aquest personatge tan particular. Sens dubte, una elecció molt apropiada la d’aquest vell oportunista i faldiller, ple de saviesa vessada en argúcies, per a revifar l’interés del vell compositor, un poc saturat ja d’Otel·los i Macbeths ensangonats. Després de la sang i el drama, la ironia i la comèdia. Les alegres comares de Windsor i Enric IV donaran lletra a aquesta tercera incursió de Giuseppe Verdi en l’obra shakespeariana, una comèdia crepuscular que il·lumina amb nova vida el mètode compositiu verdià, desproveït en aparença de les seues formes més melòdiques, vivificat per una particular saviesa harmònica i un sorprenent deseiximent formal, coses que fan que el propi compositor autoqüestione la seua carrera i estètica prèvies. En el món, tot és burla després de tanta tragèdia. La vida es així quan arriba a la seua fi. 

Dir Falstaff és dir Ambrogio Maestri. El baríton italià viu en la pròpia pell cada interpretació del carismàtic personatge verdià i triomfa amb ell allà on va. No en va, la seua carrera internacional va arrancar precisament amb el seu exitós primer Falstaff a la Scala de Milà el 2001. A Les Arts, Maestri estarà acompanyat per un repartiment de luxe en el qual figuren, entre d’altres, les veus d’Ainhoa Arteta, Sara Blanch i l’assídua i estimada pel públic valencià Violeta Urmana, a les ordres del mestre Daniele Rustioni. L’enfoc modern d’aquest clàssic verdià-shakespearià, firmat pel cineasta i director d’escena napolità Mario Martone, trasllada l’acció a una gran ciutat europea en època actual, on es barregen els barris baixos i la classe burgesa en una posada en escena destrellatada, rompedora, però fresca, estrenada recentment a la Staatsoper de Berlín.