L’ORFEO

Gesamtkunstwerk monteverdianaEl 24 de febrer de 1607, en un saló del Palazzo del duc de Mantua, naixia un gènere nou per al teatre i la música, després d'algunes experiències prèvies sorgides a Florència a partir de l'esperit del recitar cantant. Claudio Monteverdi, que aquell mateix any complia quaranta anys, componia una favola in musica feta poema per Alessandro Striggio. Tots dos posaven al servei de les generacions futures les bases d'un model universal i durador fonamentat en la connexió del vers amb la música, la durada temporal de les notes associada al sentiment predicat per les paraules, amb el joc de l'harmonia en inesperades ruptures i dissonàncies, amb les eloqüents tensions harmòniques i amb els silencis al servei del drama. Un model que posava de rellevància el cant com a doll de la lírica metafísica i destacava la primera expressió d'una ària -la d'Orfeu a l'infern- d'entre polifonies i monodies. Un esquema dramàtic i musical que denotava la força connectora, alhora que expressiva, del ritornello i la simfonia per al drama dit sense paraules.L'Orfeu és la Gesamtkunstwerk monteverdiana, ànima de l'obra d'art total 241 anys abans de Richard Wagner.Leonardo García-Alarcón ens va brindar una versió “ardent i fascinant” de L’incoronazione di Poppea al capdavant de Cappella Mediterranea fa dues temporades. El mestre argentí, expert en la música de Monteverdi, s’endinsa esta vegada, de nou al costat de la seua formació i el Chœur de Chambre de Namur, en l’esplèndida partitura de L’Orfeo, la qual va elevar a la categoria d’”esdeveniment memorable” quan la va dirigir al Teatro Real. En versió semiescenificada, García Alarcón desentranya l’extraordinària bellesa i misteri que amaguen els seus pentagrames, als quals presta la seua veu el tenor italià Valerio Contaldo, un dels millors intèrprets actuals d’Orfeo, i la soprano argentina Mariana Flores en els papers d’Euridice i La Música.