GIULIO CESARE IN EGITTO

Trascendint la història per a plasmar la història
Georg Friedrich Händel presentava el 1724 el seu onzé títol operístic -d’un total de 36- davant d’un públic londinenc que no acabava d’entendre el discurs musical continuat sobre un drama -o una comèdia- completa. La preferència per la Masque purcelliana, l’espectacle germà de la hispana sarsuela, de variada expressió artística i fantàstic desplegament d’accions entrecreuades, bé serioses bé desbaratades, va dur el compositor de Saxònia a proposar una espècie de suma dels èxits musicals d’Itàlia, França, Alemanya i la Gran Bretanya. Per a això recupera un llibret de Francesco Bussani escrit segons el model venecià, variat de personatges i abundant en situacions i personatges contrastants. Un llibret inspirat al seu torn en la tragèdia de Corneille La mort de Pompée (1642), ja musicat el 1676 per Sartori que seria degudament recosit pel compositor i el seu adaptador habitual, Nicola Haym, per a oferir a l’audiència britànica aquella varietat escenicomusical de la que tant gaudia. Giulio Cesare, en bastants coses precursor de Gluck o Mozart, deixava per a la posteritat una reflexió final històrica sobre la importància geopolítica de l’Orient mediterrani en la història d’Occident.