TURANDOT

Turandot, de la Commedia dell’Arte a un expresionisme sui generis
Turandot va ser l’última aventura compositiva de Giacomo Puccini. Començada el 1921, tasca que l’ocuparia fins al 1924, quan mor el 29 de novembre, deixant esbossos i molts dubtes sobre el text i la música del final de les dos últimes escenes que conclouria Franco Alfano. El llibret s’havia inspirat en la faula teatral Turandotte (1762) del comte venecià Carlo Gozzi. Molt transformada en intencions finals -és una obra de caire còmic-, Puccini rescata d’ella l’homenatge a la Commedia dell’Arte en les figures dels tres ministres i l’emperador Altoum. Entesa in corde pel compositor com una òpera en un llarg acte, la divisió en tres mai va satisfer el seu creador, resignat però a acceptar el costum de presentar-la en tres seccions separades per caiguda de teló. La seua modernitat al segle XX transcendix les aportacions musicals "etnogràfiques" (músiques veritablement xineses reelaborades), apunts de bitonalitat, subtilesa en l’orquestració i recerca de noves tímbriques que denoten l’eterna joventut de Puccini en la seua venerable senectut.