Homenatge
a Antonio Ruiz Soler

ERITAÑA

Isaac Albéniz va compondre la suite Iberia al final de la seua vida, entre 1905 i 1909. Eritaña forma part del Quadern núm. 4, i es va estrenar el 9 de febrer de 1909 a París, tres mesos abans de la seua defunció. La seua font d’inspiració són les sevillanes, i el seu nom procedeix de la famosa posada que va estar al costat del parc de María Luisa, a Sevilla. Inclòs en el programa Homenatge a Albéniz, creat per Antonio el 1960 per al Teatre del Liceu de Barcelona, i dins de la coreografia anomenada Suite Iberia, Eritaña es nodreix dels passos de les sevillanes boleras i la seua forma d’execució durant el segle XIX. És imprescindible recordar les paraules que va dedicar Claude Debussy a l’obra d’Albéniz –«mai la música ha aconseguit expressions tan diverses; els ulls es tanquen com fatigats d’haver contemplat tantes imatges»–, ja que poden estendre’s a la coreografia dissenyada per Antonio, on la dificultat tècnica de les seues variacions aporta encara més brillantor a les notes del compositor. En aquesta hi trobem tots els elements necessaris perquè la seua traducció al ball espanyol siga absolutament natural. Són pocs minuts, es fan molt curts, però Eritaña és una de les obres imprescindibles per a entendre la dansa espanyola en el seu camí cap a l’excel·lència per mitjà de l’estilització coreogràfica.

ZAPATEADO DE SARASATE

Es compleixen setanta anys des que Antonio va estrenar la seua versió de Zapateado, de Pablo Sarasate, el seu sol, sens dubte, més emblemàtic. La partitura del compositor navarrés és una delícia, però la interpretació que en va fer Antonio, donant-li tots els matisos que demana la partitura, va elevar el seu prestigi més encara. “Era com una simfonia de Beethoven, in crescendo, des del piano fins al forte”, van escriure d’ell, i Antonio explicava en la nostra entrevista de 1989 que, ballant-lo, “acariciava el sòl; cal parlar amb els peus, no donar colps de peu”. Poden admirar el nostre protagonista interpretant-lo en la pel·lícula Luna de miel, on s’utilitza, a més, com a element narratiu fent avançar l’acció, realitzant-lo Antonio per una carretera, amb el so, per descomptat, doblat. En les últimes dècades, l’han ballat primers ballarins de les companyies que van comptar amb l’art d’Antonio, perquè és peça de repertori que va passant de generació en generació, com ha de ser amb les obres clàssiques.

TARANTO (DE LA TAVERNA DEL TORO: ESTAMPA FLAMENCA)

En la mencionada pel·lícula, i després de ballar Zapateado, Antonio és arreplegat per la parella protagonista –ella és la ballarina clàssica Ludmilla Tchérina– i els diu que poden parar a desdejunar-se a La taverna del toro. Allí, entre altres persones de la terra, hi ha una xiqueta eixerida, interpretada per la primera ballarina de la seua companyia, Carmen Rojas. Després d’interpretar el Tango de Juana Vargas La Macarrona durant alguns instants, Antonio pregunta a la joveneta si sap ballar el taranto “amb els braços ben amunt i movent amb gràcia aquesta cintura”, diu, col·locant-li el cos. La taverna del toro s’havia estrenat dos anys abans del rodatge de Luna de miel al Palace Theatre de Londres, on van actuar durant huit setmanes i van continuar estretint llaços amb la capital anglesa, on tant el van apreciar. Elsa Brunelleschi va escriure, a propòsit d’aquella nova estrena londinenca, que “si ja l’havia trobada de gran qualitat un any abans, la companyia d’Antonio havia millorat ara molt més enllà de qualsevol reconeixement”.

FANTASÍA GALAICA

En el llibre que Gyenes va dedicar el 1964 a Antonio, es recullen les paraules d’Ernesto Halffter, compositor d’aquesta obra, sobre la coreografia del nostre protagonista. “Mai oblidaré el que Antonio va fer amb la meua Fantasía galaica, de tantes belleses en el detall i en el seu conjunt; amb encerts tan singulars com el pas a dos, harmoniós i poètic, amb el so de les vieiras contrapuntejant el trenat dels passos… Antonio sap fer plàstiques les idees musicals amb sencera servitud i autenticitat a l’esperit i a la lletra de cada pentagrama”. I és que la coreografia creada per Antonio és un exemple de com es poden estilitzar les nostres danses –en aquest cas, els balls gallecs–, reinterpretant els passos des de la saviesa tècnica, potenciant la seua estètica teatral i fent quasi visible la música. També trobem ací la seua passió pel pas a dos, expressiu, acostant-se a la tradició del ballet, oferint-lo desposseït d’etnicitat. Al final, això sí, es torna aquesta creació vertiginosa en la seua albada de tancament, arreplegant la dinàmica pròpia de la muiñeira, el ball més popular de Galícia.

EL SOMBRERO DE TRES PICOS

L’estrena de la seua versió original, coreografiada per Leonide Massine, va tindre lloc al teatre Alhambra de Londres, el 22 de juliol de 1919, pels Ballets Russos de Serge Diaghilev. L’històric empresari va encarregar a Manuel de Falla que reescriguera el seu ballet-pantomima El corregidor y la molinera, de 1917, creat per a orquestra de cambra. Diaghilev i el seu jove coreògraf Leonide Massine van assistir a la seua estrena a Madrid, ja que durant la Primera Guerra Mundial, i gràcies a l’ajuda del Rei Alfons XIII –a qui consideraven el seu “padrí”–, els Ballets Russos van poder actuar (i, per això, sobreviure) a l’Espanya neutral.

Falla va compondre El sombrero de tres picos segons les indicacions de Massine, adaptant les escenes a la seua idea coreogràfica.

Amb la versió d’Antonio, El sombrero de tres picos triomfa com a coreografia amb el llenguatge de la dansa espanyola. Estrenat el 1958, en el Festival Internacional de Música i Dansa de Granada, és amb la versió d’Antonio amb què el ballet adquireix la seua verdadera naturalesa, ja que la partitura de Manuel de Falla és una obra mestra en l’estilització dels nostres ritmes i melodies populars.