El Palau de les Arts rescata la versió lírica de 'La Malquerida' i la impregna de sabor mexicà

Si hi ha un autor que va fer una volta de rosca al teatre en castellà és Jacinto Benavente. El dramaturg va mostrar les seves credencials per obtenir el Nobel de Literatura amb peces impregnades a l'imaginari de Wilde. Els seus diàlegs dinàmics i la capacitat per amassar a la perfecció les particularitats de la sàtira social demostren els seus recursos. Aquestes qualitats es reflecteixen en la seva peça més coneguda, Els interessos creats , però també en el drama rural La Malquerida .

Aquesta obra és tan emocionant i salvatge que el mestre Manuel Penella va llançar les seves xarxes sobre ella. Li va aplicar les notes musicals indicades i la va convertir en un drama líric la partitura original del qual es conserva a la SGAE . La seva estrena, el 12 d'abril del 1935 al teatre Victòria de Barcelona, va acumular llorers de crítica i públic. Actualment, el Palau de les Arts recupera el llibret del músic valencià en una coproducció amb els Teatres del Canal . Aquesta impactant revisió arriba al Martín i Soler (de l'11 al 18 d'abril). I tot per homenatjar un director camaleònic i modern pel seu temps.

Per submergir-nos en la intensitat lírica de la seva partitura, és imprescindible conèixer els personatges i l'argument. Desxifrar cada detall d'aquest muntatge requereix la descoberta dels antecedents. Així que mirem enrere per contextualitzar la proposta de Les Arts per a aquesta última obra de Penella. La primera parada obligatòria ha de ser 1913, any en què Jacinto Benavente modela la història original .

Les tragèdies i desventures de Raimunda i Acacia

«Qui vulgui a la del Soto / té pena de la vida / per voler-la qui la vol / li diuen la malquerida». Aquesta cobla, sense música, apareix ja al text de Jacinto Benavente. Fa referència a Acacia, filla de Raimunda, i resumeix el drama que pot implicar la cerca de la veritat. Aquesta tasca conduirà la protagonista i la seva família a la ruïna. El dramaturg madrileny va il·lustrar aquesta devastació de la manera clàssica en què s'havia representat Èdip Rei . També es perceben en les formes els antecedents d'una de les obres lorquianes més aclamades. Parlem de La Casa de Bernarda Alba .

Assassinat prenupcial

L'autor ja havia coquetejat amb el tema de la dominació de la dona amb homes de poques llums. Ho va fer a Senyora Mestressa , el 1908, un lustre abans de reprendre aquest assumpte. En el cas que ens ocupa, Benavente recrea en una hisenda, El Soto, aquest retrat versemblant, natural i realista. Allà és on viuen Acacia i Raimunda, que es casa en segones núpcies amb Esteban. Qui també està a punt de passar per la vicaria és la pròpia Acàcia. Però el seu promès, Faustino, és assassinat un dia abans del casament .

Una passió incestuosa

És llavors quan Raimunda pren les regnes de la investigació. Les sospites recauen a Norberto, antic nuvi de la noia, però la mare no es deixa captivar per l'evidència. I raó no n'hi falta. I és que Esteban té una obsessió per la seva fillastra . Una passió incestuosa que el porta a perseguir totes les conquestes. La gelosia el condueix a cometre atrocitats amb la complicitat d'El Rubio, un altre dels personatges d'aquesta ficció.

L'estrena al teatre de La Princesa

En primera instància, Acàcia rebutja el seu padrastre a ulls de tot el poble, però acabarà professant-li el seu amor. Tots dos ho amaguen amb hostilitat fins que tot es descobreix. La reacció de Raimunda suposa un dels punts àlgids d'un text que va saltar a l'escena el 1913. Ho va fer al teatre madrileny de La Princesa amb María Guerrero (Raimunda) i María Fernanda Ladrón de Guevara (Acacia). S'iniciava així amb un èxit inqüestionable la consagració d'aquest text teatral.

L'aposta de Manuel Penella

Aquesta aclamació popular no va passar desapercebuda per a Penella. El mestre, responsable d'òperes inconfusibles com Don Gil d'Alcalá i l'esquinçador El gat salvatge , va apostar sobre segur. Va decidir posar música a la genial creació de Benavente dues dècades després de la seva estrena. Va reduir algunes escenes i va incorporar números musicals allà on resultaven necessaris. El llibret va rebre el beneplàcit del signant de l'obra original. De fet, tots dos es van repartir els drets d'aquesta adaptació a parts iguals.

Entre cors, serranetes, cercaviles i cobles

Jacinto Benavente va ser testimoni de l'obra en què es va convertir la seva Malquerida . Va assistir a l'estrena a l'escenari català. Allí va poder escoltar la serranilla interpretada per Esteban , a més d'aplaudir el duet del padrastre del relat amb Raimunda. Aquesta va protagonitzar una pregària de tall puccinià durant una posada en escena en què no va faltar el cor. I, per descomptat, la copla esmentada a l'inici va comptar amb una forta presència a la representació.

El camí que esperava aquest drama líric

Manuel Penella va aconseguir donar una nova vida a l'obra original amb catorze encertats números musicals . Aquell debut va encatifar el camí cap a la glòria. De fet, la companyia del teatre Victoria, liderada per Pablo Gorgé i Matilde Martín, va emprendre una gira llevantina. Poc després va esclatar la Guerra Civil. Què va passar llavors amb el repertori del mestre? El que va succeir va ser que el músic va viatjar amb ell fins a Argentina i Mèxic , país on va morir.

Mariachis per rondalles

El valencià va morir el 1939, durant el seu exili i amb només 58 anys. Una dècada després de la seva desaparició, Emilio Fernández signava la versió cinematogràfica de La Malquerida de Penella. Els cinemes mexicans van presenciar actuacions de mariachis en lloc de la rondalla inclosa a la partitura.

Sens dubte, aquesta història rural, però universal, va deixar una empremta inesborrable a Mèxic. La seva popularitat va ser tan gran que va perdurar fins a assolir aquest segle. Així, el 2014 s'estrenava una telenovel·la basada en l'obra de Benavente . Un exemple més de la influència inqüestionable d'aquest dramaturg al llarg del planeta. Es reconeix el seu teatre modernista en directors com Arthur Miller . Només cal visionar el seu Panorama des del pont (1955).

Així és la producció que arriba al Palau de les Arts

Aquesta connexió de Penella amb Mèxic va servir d'inspiració per a La Malquerida que veurem a València. De fet, l'acció transcorrerà en aquest cas en una hisenda mexicana . L´ambientació es basa en l´Època d´Or del cinema d´aquest país iberoamericà. En aquestes sessions no hi faltaran les dosis d'humor ni els mariachis esmentats. A més, el muntatge, dirigit per Emilio López i amb Santiago Serrate a la batuta , evidencia la teatralitat del treball del compositor.

No hi ha documents sonors d'aquesta partitura dramàtica, ja que Penella no va gravar fragments . Però és evident que el valencià musicalitza cada gest. Per exemple, el plor del padrastre està escrit al pizzicato de la corda.

El repartiment

Sandra Ferrández (Raimunda), María Caballero (Acacia), César Méndez (Esteban) i Vicent Romero (Norberto) posen veu als protagonistes. Al muntatge també hi participen l' Orquestra de la Comunitat Valenciana, el Cor de la Generalitat Valenciana i la companyia Mariachi Sol de la Mediterrània. Mentrestant, Gabriela Salaverri s'encarrega de vestir els actors en aquest relat. L'escenografia va a càrrec de Nathalie Deanna.

Actors valencians vinculats a 'La Malquerida'

Comentàvem amb anterioritat que María Fernanda Ladrón de Guevara va interpretar Acacia en el repartiment inicial del text original. La madrilenya, que en aquell moment comptava amb 15 anys , va coincidir amb alguns intèrprets valencians en obres posteriors. Així, a Mamá , de Gregorio Martínez Sierra, va compartir escenari amb Luis Medrano. A més, va actuar amb Emilio Valentí en una altra obra de Benavente, La vestal d'Occident . També, amb Felipe Carsi, a El último pecat , de Muñoz Seca.

Lladre de Guevara va acabar casant-se amb un altre valencià també actor, Rafael Rivelles . D'aquest primer matrimoni va néixer Amparo Rivelles , que va arribar a interpretar la mateixa peça de Benavente que la seva mare: Campo de armiño . El seu següent casament va ser amb l'empresari teatral Pedro Larrañaga . Van ser pares de Carlos Larrañaga , qui va contreure matrimoni amb la valenciana María Luisa Merlo . La coneguda actriu és filla del també valencià Ismael Merlo , avi, al seu torn, d' Emparo Larrañaga i Luis Merlo . Sens dubte, és una de les sagues d'actors i actrius més representatives del teatre espanyol.

L'art també es va transmetre de generació en generació en el cas del mateix Manuel Penella. No hem d'oblidar les seves tres nétes, les actrius Emma Penella, Terele Pávez i Elisa Montes . Aquesta última va contraure matrimoni amb l'actor valencià Antonio Ozores , amb qui va tenir la també actriu Emma Ozores. La mitjana de les nétes de Penella va fer una picada d'ullet al seu avi en el seu cognom artístic. I és que, «Montes» feia referència a la seva famosa òpera en tres actes El gato montés .

La revisió de la versió musical de La Malquerida suposa una cita ineludible per als amants de la lírica. Però també, per als que estimen el teatre dramàtic i còmic. La proposta del Palau de les Arts Reina Sofia avança un pas més. Arriba el ris col·locant Benavente i Penella entre mariachis .

Font de la imatge: © Wounds_and_Cracks