La bogeria a l'òpera: totes les Lucías di Lammermoor
18.06.2019
L'amor i l'engany són temes eterns de l'ésser humà però també de l'òpera. Un triangle que es tanca amb la bogeria. I és que aquest gènere musical no s'entendria sense la irrupció de l'alienació mental d'algun dels personatges. Una insània associada al crim en uns casos, al suïcidi en altres, que sol donar-se amb més freqüència. Aquests drames estan plens d' heroïnes que perden la raó , estat ideal per donar pas a filigranes impossibles ia aguts inentendibles en altres circumstàncies.
Lucia di Lammermoor, la protagonista del clàssic de Donizetti del mateix nom, encapçala el grup de dones que protagonitzen situacions sense tornada. Parlem de dones que embogeixen pel setge del seu entorn i que només tenen una sortida: matar i morir. Aquesta destinació no és exclusiva de casos aïllats. Tampoc no pertany només al gènere femení. De fet, trobem més d'un marit gelós capaç de travessar cors amb esmolades dagues. Així ho testifica el complet estudi sobre l'abandó del seny en el gènere operístic signat per Juan Carlos Fustinoni.
Les conclusions de Fustinoni sobre la bogeria a l'òpera
El doctor concedeix a l'òpera una dimensió científica disseccionant nombrosos títols. La malenconia, l'esquizofrènia, els deliris … Fustinoni analitza cada comportament relacionat amb la demència per arribar a conclusions reveladores. L'estudiós va trobar 77 suïcidis (45 dones i 32 homes) a 306 òperes. Un homicidi va ser la circumstància que va desencadenar aquest tràgic final en set casos.
Menció a part mereixen els fets a què assistim com a espectadors a Les Troyens (de Berlioz) i Jovánschina (Músorgski). Aquí la pèrdua voluntària de la vida no se cenyeix a una persona, sinó al cor complet. Tampoc no se'ns escapen els intents d'autolesions en què no va arribar la sang al riu, però que van condemnar l'ostracisme a unes quantes ànimes turmentades.
Melodies ferides per il·lustrar la llàgrima
Aquests números reflecteixen com l'òpera exalta el millor, però també el pitjor de l'ésser humà. Sí, fins i tot per a ell mateix. Com no percebre en algun moment de la representació les melodies estrepitoses i ferides ? Qui no ha sentit aquests cants funestos acompanyats de sons que emulen la tempesta? No captar aquestes rimbombàncies adornades amb sentiments de dolor, aquestes veus situades a la línia vermella de les possibilitats de la gola o aquella música conduïda al límit de la dissonància sembla missió impossible. L'exageració lògica i intel·ligent és el vehicle que fan servir els compositors per comunicar al respectable malgrat els personatges .
Les potents àries prenen protagonisme sobre l'esfera racional. Al minut en què neix la bogeria, el temps, fins aquell moment lineal, es torna circular . Abandona la superfície per tornar-se repetitiu. Aquest punt d'inflexió suposa també l'instant àlgid del relat, la intenció del qual resulta més comunicativa que a qualsevol altra part de la trama. La hipèrbole i l'exageració dels afectes s'expressen així, prenent l'excés com a referència .
El deliri de Lucía di Lammermoor
'Lucia di Lammermoor', l'òpera de Donizetti que aterrarà al juny i juliol al Palau de les Arts de València, es basa en la novel·la de Walter Scott La núvia de Lammermoor . Sobre l'escenari, veurem com la jove, presa del deliri, entra en trànsit (presumiblement, per la pressió que hi exerceix el capellà). Com a conseqüència, fereix el marit enmig d'una atmosfera completament febril. Recordem que la noia, òrfena, no estima el marit, elegit no per ella, sinó pel seu germà Enrico. La imposició té com a objectiu salvar la família de la ruïna . Per això, el susdit no és un simple veí, sinó un noble, Arturo de Bucklaw.
Les notes més elevades del repertori
L'obligatorietat de passar per la vicaria amb algú a qui no professa el seu amor (el seu lliurament és absolut a Edgardo) origina la seva bogeria. Només la mort podrà veure complerts els seus sentiments, els ocasionats per un amor frustrat, per l'adversitat del destí i per la mesquinesa humana. Som al tercer acte i la soprano entona aquí les notes més altes del repertori . Dos tocs al meu bemoll sobreaguts resumeixen totes les escenes de desraó típiques de qualsevol òpera belcantista. L?exigència tècnica fa que no totes les intèrprets puguin lluir-se en aquesta part, la més popular d?aquest melodrama romàntic capaç de tocar la sensibilitat del públic.
El valor de l'expressivitat per a Maria Callas
Va ser la mateixa Maria Callas qui va aconseguir que es restituís el valor expressiu d'aquest moment eliminant una certa ornamentació. La seva intenció no va esborrar del tot el desig de lluïment de les artistes . De fet, les sopranos contemporànies solen incorporar girs i cadències per finalitzar el passatge, cosa que converteix l'ària de l'escena de la bogeria en allò més esperat de l'obra. L'harmònica de vidre o, si no, les flautes , són els instruments que musicalitzen aquesta part, la de major tensió del llibret. És així com Donizetti, el mestre de Bèrgam, va voler expressar l'angoixa de la protagonista. Aquest neguit la condueix a rebel·lar-se contra els jocs de poder, perduda en al·lucinacions, potser l'única manera d'escapar-se d'aquesta realitat indesitjada.
Un suïcidi davant del fèretre de Llúcia
Sona aquesta mena de refilet d'ocell, o de font, emesa per aquests instruments. Lucia ha matat el seu marit i apareix, de sobte, imaginant el casament amb Edgardo. La nostra heroïna cau inert en aquell moment de demència. Els acompanyants de l'apassionada i fràgil Lucia acaben compadint-la. Fins i tot el seu propi germà, a qui li poden els remordiments. La tragèdia romàntica finalitza amb el suïcidi d'Edgardo davant el seguici fúnebre de la seva estimada, com si fos un Romeu.
Escenes de bogeria en altres òperes
Lucia, predisposada a la desraó des que s'alça el teló, no és l'únic nom de dona associat a una mort tràgica amb la demència pel mig. El mestre Puccini finalitza Tosca amb el suïcidi del seu protagonista, que es llança al buit quan descobreix que ha estat enganyada, després de l'afusellament del seu amant davant seu. El compositor italià també permet que la seva eterna geisha , Madama Butterfly , es tregui la vida. “Amb honor mor qui no pot conservar la seva existència amb honor”, acaba dient ella abans de la seva particular escena de demència. Butterfly es refereix a la traïció que va cometre els seus ancestres en abandonar la seva religió.
Altres Lucías: Margarita, Elvira, Imogene i Ana Bolena
Per la seva banda, Margherita es converteix en assassina del seu propi fill a Mefistofele . En aquest cas, la pressió exercida per Faust (Boito utilitza el clàssic de Goethe com a punt de partida) condueix aquesta jove camperola a cometre un infanticidi. No només se l'acusa d'ofegar el seu fill, sinó d'enverinar la mare. La subjugació i el vassallament han estat els causants de la bogeria en aquesta òpera d'estil wagnerià .
Ni la mateixa Lady Macbeth s'escapa del moment de desordre mental i deliri. A l'òpera shakespeariana de Verdi , aquesta dona atrapada en un matrimoni en què se sent infeliç pateix un moment de somnambulisme. La corresponent ària d'alienació la conduirà a la mort.
Mentrestant, a l' Elvira de Vincenzo Bellin i li importava molt més el seu futur marit a l'òpera I Puritani . Tant que s'imagina que el seu estimat Arturo l'ha abandonat per una altra dona abans del casament i entra en un estat de bogeria. En aquest cas, el grau d'irracionalitat és diferent del de Lucia di Lammermoor. La psicosi transitòria d'Elvira s'evapora i, finalment, recupera el seny quan descobreix que tot plegat ha estat una invenció seva. No és l?única dona que embogeix amb Bellini. Imogene perd el cap quan el seu estimat Gualtiero és condemnat a mort. La jove, que està casada per imposició amb Ernesto, no pot amb tant de dolor a Il Pirata .
No només Bellini repeteix el recurs operístic de la bogeria, el mateix Donizetti segueix l'estela marcada per Lucia amb un altre clàssic, Anna Bolena . Al dolce guidami és l'ària que forma part de l'escena de bogeria que posa fi al llibret. La reina consort d'Anglaterra és conscient que està condemnada a morir. En aquest moment de desraó recorda el seu antic amor per Lord Percy. Mentrestant, se senten les canonades que anuncien el casament del seu marit amb Giovanna Seymour, el seu rival.
Les intèrprets que donen vida sobre les taules a aquestes dones protagonitzen escenes de bravura a través de sentides àries. Lucia di Lammermoor és una d'aquelles icones imprescindibles de la bogeria a l'òpera que arrenquen l'emoció de l'espectador. Connecten amb la quarta paret a través del trastorn, ja sigui transitori o definitiu. La seva desgràcia cala als receptors per la passió que es desprèn dels seus desacords, dels seus amors a deshora i de les seves agres acomiadades. Observar Lucia és el millor exercici per apropar-se a la psique d'aquestes dones determinants de l'òpera .
