El programa d'òpera a València, testimoni de la importància de Verdi a la Unificació d'Itàlia
06.02.2019
No va entregar la vida a la revolució, però va ser la seva bandera. Giuseppe Verdi , icona del moviment patriòtic, va musicar els desitjos llibertaris del poble italià. El nacionalisme va definir a través d'una partitura. I va complir la seva comesa abans d'arribar a Rigoletto , una obra mestra que integra el programa d' òpera a València del present any 2019. El Risorgimento va adoptar aquesta figura del belcant com a estendard de la seva lluita. Un emblema la fama internacional del qual es va guanyar amb melodrames històrics que exaltaven els anhels del país davant de la tirania austríaca. Apropar-se a la seva producció és fer-ho a la història de la unificació italiana.
Giuseppe Verdi, abans de la Unificació
Le Roncole (Busseto), un exigu ducat de Parma, va ser testimoni del seu naixement el 1813 . L'autor, que va signar algunes de les pàgines musicals més inoblidables de tots els temps, va morir a Milà el 1901. Va començar a guanyar-se la seva reputació sent molt jove. L'exemple que millor il·lustra aquesta genialitat primerenca és una biografia publicada per Bermani . Esbossos sobre la vida i obres del mestre Verdi va veure la llum quan el protagonista no arribava als 34 anys.
Aleshores, les seves òperes acaparaven els afalacs de crítica i públic. Això sí, per assolir aquesta condició d'ídol, abans va haver de pair algun fracàs . Un giorno di regno , que alçava el seu teló el 1840, va suposar una patacada.
Connexió amb el públic més enllà de la bellesa musical
Aquest desànim se sustentava en les morts recents de la dona i els fills a causa de la meningitis. Una devastadora malaltia trencava en mil trossos el cor del compositor. I va ser aquest dolor el que el va ajudar a recompondre aquestes peces per mitjà de la música. La ràbia que sostenien les seves creacions va connectar amb el gran públic. Les seves òperes enlluernaven uns espectadors que van secundar aquesta fúria en pro de la recuperació de la grandesa italiana .
'Nabucco', El poble jueu, a l'altra banda del mirall
El despertar del músic no va arribar fins a un any després d'aquestes fatídiques morts . Va ser l'empresari Giovanni Merelli qui va encendre la metxa del canvi en un desolat Verdi. Es va entossudir que el compositor posés música al famós llibret del poeta Temistocle Solera. La irritació de l'artista, embolicat en una atmosfera de turment i desconsol, el va conduir a llançar el plec a terra violentament. L'obra va caure, i es va quedar oberta en una pàgina a l'atzar. Amb l'única explicació de la casualitat, Verdi va llegir: “ Va, pensiero, sull'ali dorate ” (“ Veu, pensament sobre ales daurades ”).
Una sola frase va paralitzar la còlera. Amb quatre paraules n'hi va haver prou perquè l'italià s'obsessionés amb Nabucco . De fet, abans que es despertés, ja coneixia el llibret amb detall. El va llegir fins a tres vegades aquella nit, deixant a la cuneta la nostàlgia que envaïa el seu cor. Va començar llavors a plasmar la irritació del poble davant del jou opressor. I la tragèdia de Solera li servia a la safata les eines.
En aquesta obra, basada en un relat de l'Antic Testament , el poble sotmès és el jueu. L'argument bíblic es basa en la història de la captivitat de Babilònia, on Nabucodonosor exerceix de sobirà.
L'esperada estrena
Un any després d'aquella nit reveladora per al compositor, s'estrenava a La Scala de Milà Nabucco . L'èxit en aquell 9 de març només es podria definir com a “únic”. L'enrenou va ser tal que en aquell 1842 es va escoltar fins a 64 vegades sobre l'escenari l' Oh mia pàtria sì bella i perduta . Aquests versos es van convertir en un autèntic himne revolucionari per als amants acèrrims dels ideals liberals.
Censura per a una icona de l'òpera
Verdi encenia així l'orgull patri. Aquest fervor va desembocar en una onada d'encàrrecs per il·lustrar la idiosincràsia del Risorgimento. El músic va afrontar amb professionalitat i amb compromís ideològic aquests treballs que es van començar a amuntegar. Els aplaudiments també es van multiplicar, però a l?autor d ?Aida o La Traviata li va sortir un enemic: la censura. Per sort, Verdi la va sortejar amb soltesa. Ho va aconseguir gràcies en part a la inestimable col·laboració de la comtessa Maffei i el saló d'intel·lectuals.
El primer xoc amb els òrgans censors austríacs es va registrar el 1843 , després de la posada en escena d' I lombardi alla prima crocciata. Una carta del cardenal i arquebisbe de Milà, Gaetano Gaisruk, posava sobre avís el cap de policia. El susdit pretenia que Verdi modifiqués certs passatges considerats inapropiats per als opressors. L'amenaça de Gaisruk anava més enllà, si no s'executava la seva petició, escriuria a l'emperador . El compositor es va negar i el policia no va contradir els desitjos del músic.
Experiència política
Amb molta més força, l'artista va continuar complaent el seu públic en obres com Attila (1846) . Aquí els huns ocupen el territori italià. Un any després, a Macbeth , també va il·lustrar amb música el dolor dels humiliats. Però no es va conformar a portar la veu de les víctimes a escena. Va participar en la vida política i es va convertir en diputat del primer Parlament italià.
Va ser tan sols un parèntesi, ja que Giuseppe Verdi va tornar a la composició el 1865. Va continuar llançant dards a l'Església, a la qual definia com a cruel i ambiciosa. D'aquesta època (1867) és Don Carlo , una altra de les seves inoblidables òperes.
Les tropes italianes van ocupar Roma tres anys després d'aquella estrena. El Risorgimento es feia efectiu i el nou Estat va designar Verdi com a senador vitalici, reconeixent així la seva tasca.
Aquest compositor es va erigir, sens dubte, com un símbol llibertari a la Itàlia del segle XIX. Per no parlar de les seves habilitats per copsar la complexitat psicològica de l'ésser humà.
Font de la imatge: © webandi
