El programa d’òpera a València, testimoni de la importància de Verdi a la Unificació d’Itàlia
06.02.2019
No va lliurar la seva vida a la revolució, però va ser la seva bandera. Giuseppe Verdi , icona del moviment patriòtic, va musicar els desejos llibertaris del poble italià. Va definir el nacionalisme a través duna partitura. I va complir la seva comesa abans d'arribar a Rigoletto , una obra mestra que integra el programa d' òpera a València d'aquest any 2019. El Risorgiment va adoptar aquesta figura del belcant com l'estendard de la seva lluita. Un emblema, la fama internacional del qual es va aconseguir amb melodrames històrics que exaltaven els anhels del país davant de la tirania austríaca. Acostar-se a la seva producció és fer-ho a la història de la unificació italiana.
Giuseppe Verdi, abans de la Unificació
Le Roncole (Busseto), un ducat mins de Parma, va ser testimoni del seu naixement el 1813 . L'autor, que va signar algunes de les pàgines musicals més inoblidables de tots els temps, va morir a Milà l'any 1901. Començà a guanyar-se la seva reputació sent molt jove. L'exemple que millor il·lustra aquella genialitat primerenca és una biografia publicada per Bermani . Esbossos sobre la vida i les obres del mestre Verdi va veure la llum quan el protagonista encara no tenia 34 anys.
En aquells dies, les seves òperes acaparaven les lloances de crítica i públic. Això sí, per aconseguir aquella condició d'ídol, abans va haver de pair algun fracas . Un giorno di regne , que alçava el teló el 1840, va suposar una batacada.
Va connectar amb el públic més enllà de la bellesa musical
Aquest desànim se sustentava en les defuncions recents de la dona i els fills a causa de la meningitis. Una devastadora malaltia trencava a mil trossos el cor del compositor. I va ser aquell dolor el que ell va ajudar a recompondre aquelles peixos per mitjà de la música. La ràbia que sostenien les seves creacions va connectar amb el gran públic. Les seves òperes enlluernaven uns espectadors que van secundar la seva fúria en pro de la recuperació de la grandeza italiana .
'Nabucco', El poble jueu, a l'altre costat de l'espill
El despertar del músic no va arribar fins a un any després d'aquelles morts fatídiques . Va ser l'empresari Giovanni Merelli qui va encendre la metxa del canvi en un Verdi desolat. Es va empenyer en què el compositor posés música al famoso llibret del poeta Temistocle Solera. La irritació de l'artista, envoltat d'una atmosfera de turment i desconsol, el va fer llençar el plec al sol violentament. L'obra va caure, i es va quedar oberta en una pàgina a l'atzar. Amb l'única explicació de la casualitat, Verdi va llegir: “ Va, pensiero, sull'ali dorate ” (“ Ves, pensament sobre ales daurades ”).
Una sola frase va paralitzar la seva cólera. Amb quatre paraules n'hi haurà prou perquè l'italià s'obsessionés amb Nabucco . De fet, abans que és fira de dia, ja coneixia el llibret amb detall. Ell va llegir fins a tres vegades aquella nit, deixant a la cuneta la nostàlgia que envaïa el seu cor. Va començar llavors a plasmar la irritació del poble davant del jou opressor. I la tragèdia de Solera li servia a la bandeja les eines.
En aquesta obra, basada en un relat de l'Antic Testament , el poble sometmés és el jueu. L'argument bíblic es basa en la història de la captivitat de Babilònia, on Nabucodonosor exerceix de sobirà.
L'estrena esperada
Un any després d'aquella nit reveladora per al compositor, s'estrenava a La Scala de Milà Nabucco . L'èxit en aquell 9 de març només es podria definir com a “únic”. La revolada va ser tan gran que en aquell 1842 es va escortar fins a 64 vegades sobre l'escenari “ Oh mia pàtria si bella i perduta ”. Aquells versos esdevindran un autèntic himne revolucionari per als amants acèrrims dels ideals liberals.
Censura per a una icona de l'òpera
Verdi encenia així l'orgull patri. Aqueix fervor desembocarà en una ona d'encàrrecs per il·lustrar la idiosincràsia del Risorgimento. El músic va afrontar amb professionalitat i amb compromís ideològic treballs que es van començar a amuntegar. Els aplaudiments també es van multiplicar, però a l'autor d' Aida o La traviata li va eixir un enemics: la censura. Per sort, Verdi la sortejarà amb soltesa. Ho va aconseguir gràcies en part a la inestimable col·laboració de la comtessa Maffei i el seu saló d'intel·lectuals.
La primera topada amb els òrgans censors austríacs va tenir lloc el 1843 , després de la posada en escena d' I lombardi alla prima crocciata . Una carta del cardenal i arquebisbe de Milà, Gaetano Gaisruk, posava sobre avis el cap de policia. Aquest pretenia que Verdi modifiqués certs passatges considerats inapropiats per als opressors. L'amenaça de Gaisruk anava més enllà, perquè si no s'executava la seva petició, escriure a l'emperador . El compositor es va negar i el policia no va contradir els desejos del músic.
Experiència política
Amb molta més força, l'artista va continuar complaent el seu públic en obres com Attila (1846) . Aquí els huns ocupin el territori italià. Un any després, a Macbeth , també va il·lustrar amb música el dolor dels humiliats. Però no es va conformar amb portar la veu de les víctimes a escena. Va participar a la vida política i es va convertir en diputat del primer Parlament italià.
Va ser tan sols un parèntesi, perquè Giuseppe Verdi va tornar a la composició el 1865. Continuà llençant dards a l'Església, a la qual definia com cruel i ambiciosa. D'aquesta època (1867) és Don Carlo , una altra de les seves inoblidables òperes.
Les tropes italianes van ocupar Roma tres anys després d'aquella estrena. El Risorgimento és feia efectiu i el nou Estat va designar Verdi com a senador vitalici, reconeixent així la seva tasca.
Aquest compositor es va erigir, sens dubte, com un símbol llibertari a la Itàlia del segle XIX. Per no parlar de les seves habilitats per captar la complexitat psicològica de lésser humà.
Font de la imatge: © webandi
