Philemon und Baucis

Franz Joseph Haydn

8, 11*, 12, 15 / I / 2017

* Funció Didàctica
Teatre Martín i Soler

Una deliciosa forma d'integrar el llenguatge del classicisme musical vienés i la tradició secular de l'espectacle de titelles a Europa.


 

Duració aproximada: 57m

Direcció musical: Fabio Biondi

Representació amb titelles a càrrec de Carlo Colla e Figli

Philemon
Moisés Marín

Baucis
Rita Marques (8, 11)
Olga Zharikova (12, 15)

Aret
Andrés Sulbarán

Narcissa
Karen Gardeazabal

Cantants del Centre Plácido Domingo

Una terrible tempestat assota una aldea de Frígia. És la ira de Júpiter, que creua els cels en el seu carro i vessa sobre aquelles terres poblades per inics els seus llamps de foc. Filemó i Baucis, dos venerables ancians de la dita aldea, imploren a les divines altures que cesse la terrible tempestat, i el seu fervor bondadós sembla calmar l’huracà. Just quan el cel recupera la calma en forma de capvespre meravellós, apareixen Júpiter i Mercuri, disfressats de pelegrins, amb el ferm propòsit de posar a prova la bondat sense fi de la parella de vells orants. Acudeixen a la porta de l’humilíssima cabanya i els sol·liciten refugi. Júpiter ha decidit, a més, reparar el dany que no fa molt els va causar, quan va matar el fill dels ancians i l’esposa d’aquest amb un dels seus poderosos llamps.

L’amarga tristesa que reina en el cor dels ancians no ha llevat un àpex de bondat als seus cansats cors. El matrimoni obri les seues portes als misteriosos pelegrins i comparteix les seues míseres pertinences amb la parella de déus disfressats. Els ancians frigis els ofereixen un pobre sopar i una dura màrfega, mentre els confessen la causa del seu profund anhel de mort: només volen reunir-se amb el seu estimat fill i la seua esposa, que van ser fulminats per un misteriós feix de llum en el bosc. Les seues cendres, que reposen en dues urnes de fang, són custodiades i venerades en el si de la seua llar. Tan extrema és la seua pobresa que només posseeixen dues coses més i cap no la guarden per a ells: un ànec per a ofrenar-lo a Júpiter i una vaca prenyada, el vedell de la qual serà sacrificat en l’altar dels déus.

Júpiter, commogut per la pietat d’aquests ancians, decideix premiar-los amb un do a l’altura dels seus mèrits i ressuscita el fill mort, Aretes, i l’esposa d’aquest, Narcisa, que de sobte es descobreixen vius davant de la porta de la cabanya. Estant desconcertats, perquè confonen la seua nova vida amb l’instant en què van morir, són descoberts pels ancians, atònits. Una vegada que han eixit del seu estupor, relaten a la jove parella com va ser la seua mort i on guarden les urnes que contenen les seues restes, però ja no les troben. Filemó comprén que tot ha sigut obra del cel, que s’ha apiadat dels seus mals i s’ha entendrit per la seua bondat.

Un tro provoca llavors un núvol i, sobre aquest, es veu Júpiter i Mercuri ja en la seua forma divina i sense la seua disfressa de pelegrins. El déu pare vol encara recompensar el matrimoni amb la concessió d’un altre desig, però els ancians només reclamen que la seua humil cabanya es convertisca en un digne temple on siguen honorats els déus de l’Olimp. La cabanya es transforma entre trons i llampecs en un magnífic temple. L’estàtua daurada de Júpiter resplendeix al mig. Les robes de Filemó i Baucis es transformen en hàbits sacerdotals i apareixen alguns sacerdots i sacerdotesses. Davant de l’estupor dels veïns de l’aldea, Júpiter declara la iniquitat d’aquelles gents, salvades per la bondat dels ancians, i amb el so d’una marxa triomfal acompanyada pel cor, Júpiter i Mercuri ascendeixen solemnement al cel.

La senzilla trama que articula aquesta deliciosa obra de Franz Joseph Haydn ens endinsa en el poc conegut repertori líric per a teatre de titelles, un gènere nascut en la Itàlia del Renaixement tardà que es va fer tremendament popular en l’Imperi austrohongarés, on va arribar via Venècia en el segle XVII.

L’òpera per a titelles gaudia de llarga popularitat ja en 1773, any en què s’estrena aquesta òpera singspiel, d’argument moralitzador i mitològic. El text de Philip Georg Bader i Gottlieb Konrad Pfeffel no desenvolupa una trama per a xiquets, sinó que se serveix d’una de les metamorfosis del poeta romà Ovidi, en la qual es narra la conversió en arbres immortals d’un matrimoni d’ancians incondicionalment fidels a Júpiter, déu de déus.

Els llibretistes i Haydn, artista de la cort del príncep Esterhazy, componen aquest Philemon und Baucis a major glòria de l’emperadriu Maria Teresa d’Àustria. En l’òpera, oferiran una versió transformada del mite ovidià amb un missatge profundament moralitzador: la lloa a l’ordre social de l’Antic Règim, sistema que s’enfrontava amb el seu brusc final amb la Revolució Francesa el 1789. En efecte, poc es qüestiona la capritxosa mort d’un súbdit a les mans d’un sobirà (en l’òpera, un déu), però molt es lloa la no menys capritxosa compensació oferida per aquest a la família de la víctima després d’un sentit acte de submissió dels serfs al seu sobirà.

Òpera per a titelles, un complicat exercici teatral originàriament al servei de la imatge del poder, en el qual es fa un altre pas de rosca a l’espectacle operístic convencional afegint-hi els operadors dels titelles i els actors per a recitar els textos parlats.

Philemon und Baucis és, fonamentalment, una bona i amable excusa per a gaudir de la música de Haydn, tan generosa en l’expressió del sentiment senzill i humà com en la descripció dels elements de la naturalesa tan en voga en el Segle de les Llums i l’Sturm und Drang.

LA TRAVIATA

9, 12, 15, 18, 21, 22, 23 / II / 2017

LUCREZIA BORGIA

26, 29 / III / 2017 · 1, 5, 8 / IV / 2017

WERTHER

20, 23, 26, 28, 31 / V / 2017