La (millor) vida breve
Estrenada a Niça l’any 1913, La vida breve és la primera obra de maduresa de Manuel de Falla. Òpera atípica, i breu com el seu nom. Amb un llibret tòpic i desmanegat de gitanes, gelosia, navalles, parra, sang i, per descomptat, mort. Un “drama líric” en dos breus actes carregat, també, de vida, amb personatges bàsics i de caràcter. La Carmen de Mérimée i Bizet impregna el discret llibret de Carlos Fernández Shaw, molt per sota dels grans moments musicals que la partitura atresora, com l’ària de Salud o les famoses danses i interludi.
Al Palau de les Arts no el va intimidar el repte de portar a escena aquesta òpera nacionalista i andalusa -l’acció transcorre a Granada, casa de senyoret inclosa-, des d’una perspectiva rompedora i una visió musical universal allunyada de localismes, avalada per un Lorin Maazel que ja en els anys seixanta del segle passat havia deixat gravacions de referència d’El amor brujo i El sombrero de tres picos.
Per a l’escena, Helga Schmidt -ordidora d’aquesta producció estrenada el 25 de març de 2010- va apostar per un revolucionari com Giancarlo del Monaco, el qual va esquivar clixés i costumismes per a, des d’una escenografia única i obsessiva, empresonar a Salud en el seu propi drama. Ni parra ni gerani, ni botija ni calç. Del Monaco eleva a Salud -sempre en escena- a la categoria de gran personatge operístic, i l’apropa, en la seua fatalitat psicològica i dramàtica, a contemporànies com Santuzza, Salome, o Jenůfa.
La revolucionària producció de La vida breve que us disposeu a escoltar i veure és la realització simfònica i dramàtica més singular i millor resolta de totes les que s’han enregistrat fins ara. En són pilar imprescindible la superba i personalíssima encarnació de la soprano xilena Cristina Gallardo-Domâs, que debutava el paper de Salud, i el ben perfilat i cantat Paco de Jorge de León.
© Justo Romero
