Una oda al tiempo

María Pagés Compañía

Del 6 al 8 de novembre de 2020

Sala Principal

UNA ODA AL TIEMPO

L’embruixament de la dansa flamenca s’apropiarà de la Sala Principal amb Una oda al tiempo, un espectacle protagonitzat i creat per la bailaora i coreògrafa sevillana María Pagés, articulat en dotze escenes que volen ser una reflexió del pas del temps vist per la protagonista, que balla al costat de la companyia que porta el seu nom al so de diversos palos flamencs amb cante i músics en directe. Artista d’enorme personalitat, María Pagés i el seu concepte estètic del ball flamenc han traspassat fronteres i han arribat a tota mena de públics sense desvirtuar l’essència d’aquest art.

En Una oda al tiempo, des d'una coreografia flamenca sincrètica, María Pagés i El Arbi El Harti parlen de la contemporaneïtat i del diàleg necessari amb la memòria. Plantegen una reflexió ètica i creativa sobre el present i sobre allò que està passant al món actual, mitjançant la revisió de la llum i de les inquietants ombres que condicionen el nostre temps, i també a través de temes com allò efímer, l'eternitat i la implacable irreversibilitat del temps sobre el cos, el desig, l'art i la vida. És una al·legoria sobre el temps que vivim, amb les seues possibilitats de felicitat, utopies, terrorismes, extremismes, atacs a la igualtat, retrocessos de la democràcia... Corren per la seua saba idees de Plató, Marguerite Yourcenar, Jorge Luis Borges, Pablo Neruda..., unides per una profunda investigació sobre l'ontologia de l'obra d'art.

Ballant des de la maduresa i acompanyada per quatre balladores i quatre balladors de flamenc i per set músics, María Pagés explora la tradició cultural espanyola; revisa els pals del flamencs i els nodreix amb el millor de Goya, Picasso, John Cage. En una escriptura que transcendeix la dramatúrgia tradicional del flamenc, el ritme que es cerca en Una oda al tiempo és precisament aquell que reflecteix la seua condició canviant i polimorfa. Les seqüències coreogràfiques són ràpides, tallants, i es fan i es desfan quasi a la manera rítmica d'un projector de diapositives. Es busca eixa tensió constant entre l'individu i la comunitat, el cercle i la recta, l'argument i l'abstracció, el silenci i la percussió.

També els pals flamencs intervenen en la dramatúrgia. Si primer escoltem la toná, continuem per la infal·libilitat de la seguiriya, la gravetat de la soleá, el mecanisme perfecte d'una bulería (sempre matemàtica i en aquest cas, inspirada en l'Oda a los números de Neruda), l'estat líquid d'unes alegrías o la nostàlgia de la vidalita i la milonga. Hi ha una interrupció dramàtica en Tengo miedo, per a seguir per peteneras, el pal obscur per excel·lència i associat a la mort. Aquesta escena s'anomena, de fet, Saturno devorando a sus hijos, al·ludint al pas inexorable del temps. Allò col·lectiu torna de la mà d'Escuchando el Guernica, on s'estableix un vincle amb la guerra i la incertesa que genera el despotisme del temps sobre l'ésser humà. En una estructura circular, la peça tanca de nou per trilla i toná, amb ‘Somos el árbol memoria’ com a reclam d'una naturalesa redemptora. El flamenc i el component orgànic de la dansa com un espai de dissolució per al temps racional.

Equip creatiu

Creació, coreografia i vestuari	Escenografia	Il·luminació	So	Dramatúrgia i texts	Producció
María Pagés	María Pagés, El Arbi El Harti	Dominique You	Alberto Cortada	El Arbi El Harti	María Pagés Compañía

Música Rubén Levaniegos, Piotr Ilich Chaikovski, Antonio Vivaldi, Georg Friedrich Händel, Sergio Menem, David Moñiz, Isaac Muñoz y música popular

Una oda al tiempo

UNA ODA AL TIEMPO

Equip creatiu

Seguretat Sanitària>