Les Arts a la Filmoteca

La Marseillaise, Jean Renoir
En ocasió de Le Nozze di Figaro
20 y 21 de setembre de 2019

Girl, Lukas Dhont
En ocasió de Les mamelles de Tirésias
14 y 15 de novembre de 2019

Intolerance, David Wark Griffith
En ocasió de Nabucco
7 y 13 de desembre de 2019

Novio a la vista, Luis García Berlanga
En ocasió de Il viaggio a Reims
1 y 7 de març de 2020

Monty Python and The Holy Grail, Terry Gilliam
En ocasió de Ariodante
6 y 9 de maig de 2020

Born yesterday, George Cukor
En ocasió de Il tutore burlato
4 y 6 de juny de 2020

La Marseillaise – Le nozze di Figaro
En 1789, la flama de la revolució més important viscuda per Occident en segles s’encenia a França. Lluny de ser un fet accidental o efímer, aquesta revolució esclatava després de decennis de gestació en l’anomenat Segle de les Llums, el segle del Racionalisme i la Il·lustració. El germen de les idees revolucionàries i la seua disseminació per l’Occident cultural aniria cobrant força dispar, segons fora el focus social en el qual queia. D’ací la diferent intensitat amb què va arrelar a Marsella o a una imaginària Sevilla de masos i comtes guerxos. Al final, el contagi va ser total. De la intensitat d’aquest contagi donen fe Jean Renoir i Wolfgang Amadeus Mozart. La pel·lícula de Renoir, La Marseillaise, i l’òpera de Mozart, Le nozze di Figaro dibuixen en diferents àmbits de l’Occident cultural l’ambient propici per a aquella Revolució que va canviar definitivament el món, primer a Europa i després a Amèrica.

 

Girl – Les mamelles de Tirésias.
Entorn del conflicte de gènere sexual. 
Girl (2018) és una reflexió profunda i sensible entorn de la problemàtica de la no acceptació del cos propi; entés aqueix cos, a més, com a límit i frontera real, com a presó, entre el jo i el món. Entre la realitat pròpia i les possibilitats d’una vida real.
Lukas Dohnt, el seu director, s’endinsa en Girl en el mateix tema que Guillaume Apollinaire abordava a principis del segle XX en la seua obra de teatre Les mamelles de Tirésias (1903). Tots dos creadors posen el focus -amb llenguatges diferents- en la reflexió sobre el transgènere.
Apollinaire creava, a partir del canvi de sexe, un món alegre, il·lusionant i nou com a aspiració i superació del món real que aguaitava a la Primera Guerra Mundial, anunciant la seua redempció en l’eixelebrat i profund intercanvi surrealista de pits i barba entre una esposa i el seu marit. Francis Poulenc, amb la seua òpera Les mamelles de Tirésias (1947) convertirà aquesta delícia teatral en una delícia operística per a celebrar el final de la Segona Guerra Mundial i posar la seua alegria esperançadora en el paisatge social d’un Occident destruït, on un tercer sexe protagonitza una lloa espurnejant a la diversitat sexual.
A diferència del dramaturg francés, el cineasta belga Lukas Dohnt s’apropa a l’anhel transgènere des del format íntim i descarnat, quasi documental, del realisme més acerat, aquell que no aspira a construir un manifest per un món nou, sinó que explora el discurs d’un cas particular -un de tants iguals alhora que diferents- connectat en la seua essència més corporal amb la problemàtica dels drets dels transsexuals en ple segle XXI, quasi 120 anys després.

 

Intolerance – Nabucco
Intolerància i captivitat
Aquestes són les claus del film immortal de D. W. Griffith i de l’òpera de Giuseppe Verdi, Nabucco. L’opressió i el vassallatge, vistos i viscuts des de diferents angles i maneres; personificats de manera icònica per una dona que bressola un xiquet, per un poble que plora la seua pàtria perduda a la vora d’un riu, la frontera invisible de tota aspiració.
Intolerance, en paral·lel a l’obra verdiana, conta uns relats que cavalquen del micro al macro al llom de la denúncia més severa: des de la història íntima i cruel de la fam i la desprotecció, als últims moments d’un condemnat a la forca, a les vagues i les seues repressions.
Verdi narrarà del drama familiar del desaferrament i l’estranyesa i el dolor feixuc de l’esclavitud que pateix tota una nació que també protesta, en veu baixa i mirant a un horitzó que no aferra.
Intolerance i Nabucco: dos frescos monumentals que despleguen un camí procel·lós que l’amor -l’íntim, també l’universal- recorre sobre una senda que domina la intolerància.