Le cinesi

Christoph Willibald Gluck

2 novembre 2017 · 20.00 h

Auditori


Componimento drammatico en un acte de Christoph Willibald Gluck, amb llibret de Pietro Metastasio.

Estrena: Viena, Schlosshof, 24 setembre 1754

Edició de la partitura: Alkor Edition Kassel GmbH

Deliciós capritx del Rococó, poblat de salons coberts de porcellanes orientals. Una vetlada imaginària en un saló de la llunyana Xina, on els ociosos habitants juguen a l’amor com si foren occidentals.

La ruta de la seda

L'obra del compositor alemany marca l'inici del programa d'activitats de ‘La ruta de la seda en música’, un projecte fruit del conveni de col·laboració entre Les Arts i l'Agència Valenciana del Turisme (AVT). Aquest concert s'emetrà el 24 de novembre, a les 19.00 h, a través de la plataforma de streaming gratuït Opera Vision (www.operavision.eu)


Col·labora: Agència Valenciana del Turisme



 

 

 

Duració aproximada: 1 h 10 m

Direcció musical
Fabio Biondi

Orquestra de la Comunitat Valenciana

Lisinga
Silvia Tro Santafé

Sivene
Désirée Rancatore

Tangia
Ann Hallenberg

Silango
Anicio Zorzi Giustiniani

Taronges de la Xina, de Viena a València passant per Aranjuez

L’Azione teatrale Le Cinesi, Componimento che introduce ad un Ballo Cinese, composta pel músic vienés Christoph Willibald Gluck sobre un text del poeta cesari Pietro Metastasio, arriba a València després de complir un curiós pelegrinatge en tres estacions, que arranca en el Carnestoltes de 1735 a Viena. Allí és estrenada en els apartaments reials per les arxiduquesses Maria Teresa (poc després emperadriu Maria Teresa d’Àustria) i la seua germana Maria Anna, acompanyades per una dama de la cort.

És aquest un entreteniment que naix com un acte culte i només femení, que posa el seu fonament dramàtic en el curiós exotisme a l’inrevés, que pren com a excusa la llunyania de l’Orient xinés per a reflectir amb elegància i dissimulació les coincidències culturals entre la cort austríaca i l’exòtica cort xinesa en un moment d’autèntic frenesí per la interpretació estètica dels móns orientals. Així, la vida tediosa i còmoda de les tres protagonistes femenines, apartades fèrriament de la presència dels homes, i curioses per saber com viuen les dones en altres terres, és el reflex de la vida en la mateixa cort de Viena, on les mateixes arxiduquesses havien d’observar la vida distanciades dels seus súbdits més pròxims.

Assistim a l’exposició d’un text que mostra unes pinzellades d’un dia qualsevol en un serrall xinés. Un text servit per abundants i pictòriques didascàlies i acotacions a manera de curioses cresoles i vistosos telons fets amb la llum de les paraules i el tint dels versos, la qual cosa fa especialment eficaç l’azione teatrale a l’hora de representar-lo sense espai escènic. En Le cinesi, Metastasio desenvolupa un exercici pedagògic sobre les formes teatrals. El recorregut pels estils dramàtics que les tres dones exposen i sotmeten a judici de valor (el pastoral, el còmic i el tràgic) serveix com a vehicle d’expressió de text i cant i com a exposició de la naturalesa constructiva del teatre.

En conclusió, Le cinesi no és sinó una reivindicació primigènia, i més o menys velada, del lloc de l’artista en la societat, de la seua vàlua i de la seua funció en els llocs regis.

En aquest punt, cal advertir que no va ser Gluck el músic encarregat de compondre les notes per a la seua primera estrena, sinó que va ser un dels més rellevants autors del Barroc italià establit a la cort austrohongaresa: Antonio Caldara. Però convé destacar també que el Segle d’Or de l’òpera es regia pel concepte “prima la parola e poi la musica”, i que l’ús i costum passava perquè sobre el mateix poema compongueren la música tots els autors que pogueren, a diferència de com es percep hui l’assumpte.

Uns quants anys més tard, el 1749, serà la cort dels Borbó d’Espanya la que marque la segona estació en el pelegrinatge de Les xineses de Metastasio. Aquesta parada en el viatge estarà marcada definitivament pel canvi suggerit pel cantant castrat més rellevant del seu temps: Carlo Broschi, Farinelli, el qual s’encarregava de les festes reials i de la vida musical de la cort dels reis d’Espanya, Ferran VI i Maria Bàrbara de Bragança. Farinelli i Metastasio haurien mantingut una sèrie de converses entorn d’aquesta obra i, per interés del castrat, el poeta accediria a incloure un quart personatge en la deliciosa trama metateatral: el tenor Silango.

El nou personatge s’engrana en la trama prèvia a la perfecció, encara que implicant un mínim canvi en les formes, molt significatiu en el fons: Silango és una espècie de director d’escena de la diversió de les dames, que és en definitiva un alter ego del mateix Farinelli, director dels esdeveniments musicals i ocis borbònics. Per a filar encara més prim, el tenor Silango és també alter ego del mateix Metastasio, en el seu dia inventor de fantasies i festes per a la cort de Viena.

Així, Le cinesi es representaria finalment en la residència reial d’Aranjuez el 30 de maig de 1751 amb quatre personatges, els tres femenins originals de 1735 i el tenor afegit a gust de Farinelli. La música, tanmateix, continua sense ser de Gluck, sinó del músic de la cort de Madrid Nicolò Conforto.

No tardarà a aparéixer en escena un Gluck ja quadragenari, que a penes dos anys després posaria en música aquest text renovat per a Espanya. El 24 de setembre de 1754 s’estrena a Viena l’obra amb la seua música, i el més important: es representa davant de la que va ser la seua primera protagonista, l’aleshores emperadriu d’Àustria-Hongria, Maria Teresa.

Així, de Viena a València, passant per Aranjuez, arriben aquestes taronges dolces de la Xina, plantades per Metastasio, abonades per Farinelli i regades amb la deliciosa saba de Gluck. Un exercici de teatre dins del teatre en què els gèneres dramàtics s’exposen i es jutgen sense que cap al final resulte vencedor. Un escenari ideal concebut per a la diversió d’unes princeses, tan tancades en la seua torre de marfil, tan embolicades en sedes i draps cars com aquelles xineses del serrall, somiadores i anheloses del privilegi de la llibertat, tan negat generalment a les dones dels dos orbes.

Anselmo Alonso Soriano

Acte únic. L’acció transcorre en una ciutat imaginària de la Xina. Lisinga, una jove de família acomodada, pren el te amb les seues amigues Sivene i Tangia, sense saber com matar l’avorriment. Silango, germà de Lisinga, que acaba de tornar d’un viatge per Europa i vol veure la seua estimada Sivene, les escolta darrere de la porta, però és sorprés per les xiques, que reaccionen escandalitzades, ja que segons els vells costums de la Xina, els homes no tenen permés accedir a les dependències destinades a les dones. Les tres xineses decideixen amagar el jove fins que puga eixir d’allí sense ser vist. Mentrestant, es disposen a passar l’estona jugant a interpretar escenes teatrals inspirades en la llunyana tradició occidental. Lisinga, la primera a actuar, representa una escena de caire tràgic, en encarnar Andròmaca, de la guerra de Troia, que plora la mort del seu espós, Hèctor. Tot seguit actua Sivene, que suggereix canviar a la temàtica pastoral donant vida a la nimfa Lycoris, que es burla dels sentiments del pastor Tyrsis, interpretat per Silango. Per últim, és el torn de Tangia, que decideix personificar una xica presumida que acaba de tornar d’Europa, una clara paròdia de Silango. Després d’aquests jocs teatrals, els protagonistes s’uneixen en un ballet amb el qual conclou l’òpera.