La damnation de Faust

Faust
Celso Albelo

Méphistophélès
Rubén Amoretti

Marguerite
Silvia Tro Santafé

Brander
Jorge Eleazar Álvarez * 

* Centre Plácido Domingo

Part I

El doctor Faust, que atresora tot el saber del món, però també la soledat més terrible, és testimoni tant dels alegres cants dels llauradors amb l’arribada de la primavera, com del valor de l’exèrcit hongarés que marxa al combat. No obstant això, en els dos casos és incapaç de compartir aquests sentiments.

Part II

A soles al seu laboratori, Faust està decidit a acabar amb la seua vida per mitjà d’un verí. Se sent un himne pasqual i la seua mà s’atura. Apareix Mefistòfil, que ironitza sobre els seus sentiments i li ofereix l’oportunitat de retornar a la joventut per a poder complir els desitjos que no ha dut a terme en la seua llarga vida. Faust accepta i en uns instants el diable i el doctor rejovenit es troben en una taverna de Leipzig, on participen del vi i el sarau general. Fastiguejat de beguda i blasfèmia, Faust demana a Mefistòfil que el traga d’allí, i el dimoni el porta a la vora de l’Elba, on bressolat per silfs i gnoms somia amb la bella Margarida, a qui demana conéixer en despertar. Mefistòfil hi accedeix i ambdós s’encaminen a trobar-la.

Part III

És de nit. Sona la retreta a la ciutat. Amagats a l’alcova de Margarida, Faust i Mefistòfil esperen l’arribada de la jove, a qui el doctor espia mentre es pinta abans de dormir. En el carrer, el diable ordena els seus donyets que encisen amb les seues danses el cor de Margarida. La jove descobreix Faust a la seua habitació i es queda estupefacta en reconéixer el galant que ha vist en somnis. Arrossegats pel desig, tots dos es lliuren a la passió, però són interromputs per Mefistòfil, que separa la parella i els adverteix que els veïns han alertat la mare de Margarida de la presència de Faust a casa seua. Els dos s’acomiaden amb dolor i renovant els seus vots d’amor, mentre el dimoni es vanagloria de la debilitat de l’enamorat Faust.

Part IV

Margarida lamenta l’absència de Faust, que l’ha deixada de visitar després de nombroses nits d’amor. En una gruta, Faust canta la força de la Naturalesa, i Mefistòfil li recorda la infelicitat de Margarida: la jove ha sigut empresonada, acusada de parricidi en subministrar a la mare una poció per a adormir-la i permetre així que ella i Faust gaudiren de la seua passió. El doctor se sent el causant de la desgràcia de la jove i demana a Mefistòfil que la salve, però aquest condiciona la salvació de Margarida a la condemnació de l’ànima de Faust. Ell accepta i els dos parteixen a cavall cap a la presó, però a mesura que avancen el paisatge s’enrareix, està poblat d’éssers demoníacs, i Faust comprén que el condueixen a l’infern, on Mefistòfil és aclamat pel seu triomf.

Epíleg

El cor dels condemnats deixa pas als càntics celestials que acullen l’ànima de Margarida, salvada pel seu amor pur i innocent.

La condemnació de Faust o La fascinació de dos suïcides

El Faust de Goethe –una obra i un personatge amb tantes lectures i facetes com el més preuat diamant– havia inspirat ja en temps d’Héctor Berlioz a algun dels compositors més reconeguts del segle XIX. En són exemple les dues òperes titulades Faust, una del germà Louis Spohr i una altra del francés Charles Gounod. El primer va prendre del personatge la seua cara més ortodoxa i, el segon, va retratar l’element més humà. En el terreny de la música simfonicocoral, l’alemany Robert Schumann s’interessà pel caràcter místic del personatge en els seus Szenen aus Goethes Faust (‘Escenes de Faust de Goethe’) i, ja a les darreries del huit-cents, Arrigo Boito va aprofundir en el vessant filosòfic de l’assumpte en l’òpera Mefistofele.

No obstant això, l’atracció que sentia Héctor Berlioz pel vessant fantàstic i imbricat amb els elements sobrenaturals de la naturalesa de la figura de Faust entroncava amb l’esperit profundament romàntic del compositor francés, que es va identificar ja el 1828, data de la seua primera lectura de l’obra de Goethe. El compositor, que va donar tantes mostres en la seua vida i obra de les seues obsessions amb la mort i el suïcidi (recordeu la seua autobiografia Lélio), va trobar en Goethe un íntim correlat espiritual, circumstància que es va veure afavorida per la traducció al francés feta pel poeta romàntic Gerard de Nerval, turmentada ànima bessona del músic, que va acabar els seus dies suïcidant-se.

Esbossat aquest primer acostament el 1828, Berlioz va compondre aquell mateix any una col·lecció de cançons anomenada Huit Scenes de Faust, germen de la llegenda dramàtica i coral La damnation de Faust, que començà a prendre cos vint anys més tard, el 1845, durant una gira de concerts per Àustria, Hongria i Bohèmia. A la composició de la marxa hongaresa inclosa en aquesta obra es van unir altres parts inspirades durant aquelles jornades de viatge per Germània. Marcada pels records i les memòries d’aquells llocs on es va compondre, l’obra es va concloure als paisatges urbans de París, sobre un llibret en què es reunien els textos originals de la versió francesa de Nerval, usats en les Huit Scenes de Faust, els textos nous aportats per Almire Gandonnière i els majoritaris i propis d’Héctor Berlioz, tan avesat a concebre les seues obres en l’estela wagneriana del poeta i compositor.