Lélio

Hector Berlioz

5 novembre 2015 · 20.00 h
Auditori

I
Hector Berlioz
Lélio

Mario Zeffiri, tenor
André Heyboer, baríton
Nacho Fresneda, actor

II
Hector Berlioz
Simfonia fantàstica

Orquestra de la Comunitat Valenciana
Roberto Abbado, director

LÉLIO, o el retorn a la vida 

El monodrama líric amb text d’Héctor Berlioz, Lélio, o el retorn a la vida, opus 14b, obra complement de la Simfonia Fantàstica, va ser compost l’any 1831 a Itàlia, partint de música prèviament composta. Va ser estrenat al Conservatori de París un any més tard, en 1832.

Aquest melòleg, perquè finalment pot definir-se aquesta composició com a tal, ofereix a l’oient espectador un passeig emocional per la intimitat del mateix Berlioz. Així, atés que la Simfonia Fantàstica, ens presenta la música programàtica del suïcidi per sobredosi d’opi d’un compositor entre terribles visions, en Lélio s’assisteix al despertar de l’infructuós suïcidi. A penes una mena de somni, en el qual la música de Shakespeare, les tristeses d’una vida i l’absència de l’amor per la dona perduda, aniran prenent forma en una successió de moments de declamació, cant i música orquestral —tan del gust romàntic—, amb l’omnipresent idée fixe (un leitmotiv emocional) on figura ubiquament l’amant desapareguda en aquesta nova vida on Lélio-Berlioz torna, no sense evident disgust, i a la qual només l’esperança en la literatura, l’art i la bellesa podran tornar la raó de ser.

 Com el mateix Berlioz adverteix:

 “Aquesta obra ha de ser escoltada immediatament després de la Simfonia Fantàstica, de la qual és final i complement. L’orquestra, el cor i els cantors han de romandre invisibles al teatre, darrere del tul. L’actor parla i actua sol, des de la corbata de l’escenari. En finalitzar l’últim monòleg, aquest eixirà i el teló s’alçarà descobrint tots els executants per al Final.

En conseqüència, s’haurà de col·locar un sòl en el lloc que ocupa normalment l’orquestra en un teatre.

El paper de Lélio exigeix un actor hàbil, no un cantor. D’altra banda, calen un tenor per a cantar la «Balada», un altre tenor per al «Cant de la felicitat» i un baríton enèrgic per al capità dels bandolers”.

Lélio