Joana d’Arc en la foguera

Arthur Honegger

Oratori dramàtic en onze escenes sobre versos de Paul Claudel.
Música d'Arthur Honegger. Estrena: Basilea (Suïssa), 12 maig 1938

26 maig 2016 · 20.00 h
Auditori

Direcció musical
Christopher Franklin

Concepció escènica
Emilio López

Escenografia
Equip Tècnic de Les Arts

Videocreació
Miguel Bosch

Il·luminació
Antonio Castro

Escolania de la Mare de Deú dels Desemparats
Luis Garrido, director

Cor de la Generalitat Valenciana
Francesc Perales, director

Orquestra de la Comunitat Valenciana

Jeanne d’Arc
Rosana Pastor

Frère Dominique
Juli Cantó

La Vierge / Veu soprano
Karen Gardeazabal *

Marguerite
Federica Alfano *

Catherine
Cristina Alunno

Porcus / Una veu / Un herald / Clergue
Mario Corberán

Veu baix / Una veu / Un herald / Paisà
Alejandro López *

Veu xiquet
Alejandro Estellés ***

Recitador / Herald / Ase / Bedford / Joan de Luxemburg / Brindador / Paisà
José Enrique Requena **

Agutzil / Reinald de Chartres / Guillem de Flavy / Perrot / Capellà
Bonifaci Carrillo **

Mare Tonells
Diana Muñoz **

* Centre Plácido Domingo

** Cor de la Generalitat Valenciana

*** Escolania de la Mare de Déu dels Desemparats

És el 30 de maig de 1431, en la ciutat de Ruan.

El drama s’inicia el dia de l’execució de Joana, la donzella, Joana d’Arc.

Joana està en la cel·la que serà el seu últim domicili terrenal.

La foscor i el caos regnen en una França dividida i la humanitat implora desesperadament ajuda a Déu, mentre que entre les ombres i la foscor se senten els gossos udolar, amb un gemec mesclat amb la rialla. De sobte, es fa el silenci: el germà Doménec, el frare castellà Sant Doménec de Guzmán, descendeix dels cels que habita per a socórrer Joana en la seua desorientació: aquesta el reconeix i escolta el seu lament per l’actitud dels seus germans d’orde, que l’acusen.

Joana escolta Doménec, però també sent el seu volgut poble i els sacerdots que demanen ardentment la seua mort. El germà Doménec assegura a Joana que els que la jutgen no són més que animals disfressats d’hòmens sants i erudits, bèsties que parlen un mal llatí.

El porc, s’erigeix en president del tribunal, després de la negativa del rabosot i la serp. Les ovelles seran el jurat i el notari serà l’ase. El veredicte és clar i la condemna ferma: Joana és una bruixa que ha pactat amb el diable i la seua condemna és la mort en la foguera.

El germà Doménec fa veure Joana que el procés que està patint, i la seua condemna, no són sinó una partida de cartes jugada entre els reis de França i Anglaterra, el Duc de Borgonya i la mateixa mort, amb la participació inestimable de quatre il·lustres dames: l’Estupidesa, la Superba, l’Avarícia i la Luxúria, consort del duc de Bedford, Joan de Luxemburg, Reinaldo de Chartres i Guillem de Flavy.

Tots guanyen quan perden i guanyen quan guanyen: l’única perdedora serà Joana d’Arc.

Desconcertada, Joana escolta en el seu deliri Caterina i Margarida, les campanes de la seua infància, que la consolen en l’hora de la seua mort.

Aqueixes són les mateixes veus que la van animar a deixar el seu poble per a conduir el rei de França fins a Reims, espasa en mà. Aqueixa mateixa espasa la procedència de la qual inquieta el germà Doménec. Una espasa que Joana defineix com l’objecte de la seua fe, proclamada per aquelles campanes a Donrémy, la seua aldea. Una espasa carregada amb la força de l’amor diví.

Era maig… i recordant un maig, Joana encomana la seua ànima a la Mare de Déu, que acudeix davant de Joana i proclama la salvació de la seua ànima i la mort del seu cos.

França està dividida: una meitat insulta Joana i li diu bruixa i l’altra la venera, i la nomena santa.

Sola, abandonada ja pel germà Doménec, Joana s’espanta i a l’instant rep el consol de la Mare de Déu, que l’ompli de força per a entregar-se a la flama, el foc unificador de França, la foguera lloada per les veus del cel, les lloes de les quals arriben a les gents de la terra.

Joana, finalment, es consumeix entre les flames. És el seu triomf.