Felix Mendelssohn-Bartholdy
Simfonia 3, ‘Escocesa’
El somni d’una nit d’estiu
Rossy de Palma, actriu
Federica Di Trapani, soprano
Elisa Barbero, mezzosoprano
Cor de la Generalitat Valenciana
Francesc Perales, director
Orquestra de la Comunitat Valenciana
José Miguel Pérez Sierra, director
El somni d’un jove romàntic
A principis del segle XIX, la llegenda i la tradició, la potència creadora dels somnis i el dubtós desnivell entre la realitat i la imaginació que dóna forma a un espai d’inquieta vida nova, van cobrar vida en un Occident cultural en el qual clarejaven les llums d’un món nou.
En aquest prisma de novetat, el 1826, s’unirien els genis de l’anglosaxó William Shakespeare i el germànic d’essències jueves Felix Mendelssohn-Bartholdy, educat a l’ombra de Goethe i Schlegel, en bona mesura mentors del jove compositor, que en aquell any composava una obertura de concert inspirada en El somni d’una nit d’estiu, del dramaturg anglés.
El fantàstic pont entre Londres i Berlín, verificat en aquesta obertura, es construeix en un moment de la història de l’Art, de la Filosofia i de la quasi acaba de nàixer Estètica, la qual aprofundia en la naturalesa sense formes -en contraposició a la naturalesa dominada del Classicisme-, en la bellesa misteriosa d’allò sublim i en la molt romàntica idea del poder de la imaginació i les ombres.
William Shakespeare, poeta d’allò més humà i allò més brutal, s’havia convertit en referent necessari d’aquest món, vist com el seu negatiu: tot acte de creació esdevenia quelcom semblant a una fotografia del món, on ja no interessaven els seus colors reals, sinó els oferits per les seues ombres; on no interessava la seua realitat aparent, sinó les portes de darrere obertes a altres realitats, sens dubte, paral·leles. Mai més allò real, sinó sols el seu aparent suggeriment.
En aquest context és quan Mendelssohn composa la seua obertura juvenil, en la qual dilueix la tradicional forma sonata, que es mostra descomposta en un conjunt de temes musicals i imatges; i converteix en objecte autònom, sense forma i alliberat, la rígida estructura clàssica, dotada de nova expressió, en unir a la llibertat compositiva de la qual ha fet gala la llibertat suggerida pels texts shakespearians, que esdevé calor estival en una misteriosa nit d’estiu.
Ja des del 1826, Felix Mendelssohn-Bartoldy havia adoptat com a propis els suggeriments fantàstics d’un bosc animat i les ruïnes habitades. Serà quan tinga més edat, però no menys enginy, l’any 1843, quan tinga l’oportunitat de posar un deliciós tancament a la seua obertura de concert juvenil en forma de 13 nous números.
En efecte, la música incidental per a El somni d’una nit d’estiu va ser composta per encàrrec del rei Frederic Guillem IV de Prússia, un culte mecenes digne representant del seu temps i que va sumar el seu interés per la tradició i la renovació estètica en el seu encàrrec. El seu, era un esperit en clara connexió amb el de Mendelssohn-Bartholdy.
Escrita per a ser interpretada en el teatre de la cort de Postdam, el sobirà li va demanar al músic una composició representativa de la tradició local del melòleg, que no era altra cosa que la paraula acompanyada per la música, però en la qual s’havia d’evidenciar la nova aspiració romàtica de la comunió de les arts: la música havia de ser traductora en els seus sons de la potència expressiva de la paraula, havia d’enriquir la semàntica pròpia del verb, desvetllar les seues passions secretes i els seus sentiments més intangibles. Aquesta, i no cap altra, serà a més la base del lied romàntic, del qual Mendelssohn n’és epígon.
Des de l’obertura fins al número final, la veu humana entra i ix; està present o està suggerida. I junt amb les veus, estan suggerits per la música un munt de motius que, com si foren lluernes, posen llum i ombra a aquest món d’elfs i humans endormiscats.
