Palau de les Arts Reina Sofia

Acte I
Plaça de la Victòria, Pista U, al Londres d'un futur no molt llunyà. La multitud s'ha reunit per a descarregar el seu odi contra els enemics d'Oceania. La multitud entona l'himne nacional i adora la imatge del líder del Partit, el Gran Germà, que apareix en una pantalla gegant.

Winston Smith, funcionari de nivell mitjà del Ministeri de la Veritat, ha presenciat l'escena i descarrega el seu odi contra el Gran Germà i la bogeria del doblepensament: la guerra és la pau! La llibertat és l'esclavitud! La ignorància és la força! són lemes que apareixen repetidament a la pantalla.

De tornada al seu despatx, Winston se centra en les tasques que té assignades i que li són entregades per una jove nouvinguda a l'oficina, Júlia. Les ordes són revisar i reescriure constantment els documents oficials de manera que, històricament, el Gran Germà i el Partit no s'equivoquen mai. Winston parla amb els seus col·legues Parsons i Syme. Ambdós estan entusiasmats amb el seu treball. Parsons exalça com subministra el Gran Germà tot allò que qualsevol ciutadà puga desitjar -a pesar d'haver de demanar en va a Winston una fulla d'afaitar afilada-, mentres Syme descriu la seua passió per com és de versàtil la "neollengua", l'idioma oficial del Partit. O'Brien, cap de Winston i membre del Partit Intern, arriba i pregunta a Winston per la seua lleialtat al Partit.

Més tard, al seu llòbrec pis, Winston escriu els seus pensaments en un diari que acaba de comprar clandestinament, amb la precaució de situar-se fora del camp de visió de la pantalla omnipresent. Es queda adormit, mig borratxo a causa de la Ginebra de la Victòria. Es desperta al matí següent amb les ordes de la monitora de gimnàstica que li arriben des de la pantalla. El seu veí Parsons ix violentament cap a la Plaça de la Victòria, acompanyat pels seus dos fills -ambdós membres entusiastes dels Jóvens Espies-, per a presenciar l'execució d'un presoner de guerra d'Euràsia.

La multitud, a la Plaça de la Victòria, dóna voltes mentres espera la sessió d'odi de la vesprada i l'ulterior execució. Hi ha diversos grups: xiquets proletaris que entonen cançons infantils; jóvens espies que insulten i calen foc a una captaire; el quartet d'un pub canta una cançó d'amor, i Júlia lidera la Lliga juvenil Antisexe en una desfilada de militants. En l'instant en què el presoner és executat, cau un míssil i l'escena queda coberta de cossos. Mentres la multitud es dispersa, Winston ix carranquejant.

Acte II
Winston entra precipitadament en l'antiquari on va comprar el seu diari prohibit. L'amable propietari, Charrington, li mostra una habitació en la part de dalt de la botiga que no té pantalla i els dos recorden vagament la ciutat en els vells temps. Després d'abandonar la botiga, Winston divisa Júlia, a qui relaciona amb la Policia del Pensament, i creu que ha sigut enviada a buscar-lo. Ella ix corrent, però deixa caure un paper en què diu "T'estime" i el cita l'endemà en el campanar d'una antiga església.

Ja al campanar, Winston i Júlia s'abracen amb prudència mentres ella relata la seua història i li compta la decepció que li ha causat el Partit. Es declaren el seu amor abans de ser interromputs per la sobtada aparició de O'Brien, qui els convoca en el seu pis la nit següent.

En la seua luxosa estança, O'Brien apaga la pantalla i conta a Winston i a Júlia la seua comesa. Sol·licita als amants que s'unisquen a la seua conspiració contra el Gran Germà i els demana obediència absoluta. Ells ho accepten, però només fins a un cert punt. Winston i Júlia prometen no trair-se encara que se'ls exigisca. O'Brien ho accepta i suggerix que s'amaguen.

Mentres disfruten de la intimitat en l'habitació sobre la botiga de Charrington, Winston i Júlia es pregunten si aconseguiran seguir junts i complir la seua promesa. Després d'una nit meravellosa, escolten la Proletària, que canta en el pati una vella melodia just en el moment en què Charrington, que resulta ser un agent de la Policia del Pensament, entra i els arresta. Són colpejats i trets a la força.

 
Acte III
Winston està sol en una sala d'espera austera i blanca, encara que prompte se li unix una borratxa que flirteja amb ell. Un grup de presoners, entre els quals es troben Syme i Parsons, entren en la cel·la acusats de delictes del pensament i són sotmesos als horrors de l'habitació 101. Apareix O'Brien, flanquejat per guàrdies. Llavors, Winston s'adona que O'Brien treballa per a la Policia del Pensament.

Winston és traslladat a una altra habitació i lligat a un llit. O'Brien entra per a presidir la tortura i "cura" de Winston. A poc a poc, venç la resistència de Winston i descriu com el Partit ha pres el control. També revela que Júlia està rebent un turment semblant en una altra cel·la. Un esgotat Winston es queda sol i intenta evocar el seu passat en una angoixosa ària. S'afona i ordenen que siga portat a l'habitació 101.

De nou O'Brien supervisa la tortura de Winston en l'habitació 101, on els presos s'enfronten a les seues pitjors pors. O'Brien està convençut que Winston acabarà estimant el Gran Germà, i l'amenaça amb quelcom que li resulta insuportable: les rates. Amb açò, Winston s'afona i crida que li solten les rates a Júlia.

Temps després, Winston i Júlia -ambdós figures sense expressió- coincidixen al café El Castanyer al costat de la Plaça de la Victòria. Des de la porta del costat arriba el rumor d'una cançó nostàlgica de cabaret. Els antics amants confessen fredament les seues respectives traïcions i després se separen, conscients que mai més es tornaran a veure. Winston mira la pantalla, que anuncia una gran victòria per a Oceania i, per primera vegada, expressa el seu amor al Gran Germà. Al voltant d'un Winston paralitzat, la vida continua a la Plaça de la Victòria. La Proletària apareix per a netejar la finestra de la cafeteria, taral·lejant la mateixa cançó que una vegada van escoltar Winston i Júlia.