Palau de les Arts Reina Sofia

Sinopsi argumental

ACTE I

Egipte, segle IV. El monjo cenobita Athanaël torna a la seua comunitat religiosa després de realitzar un viatge a Alexandria. En conversació amb Palémon, líder de la congregació, i amb els seus companys, explica com ve d’escandalitzat després de trobar la ciutat sumida en la luxúria i el pecat. Athanaël atribuïx este desorde espiritual a la cortesana Thaïs, sacerdotessa consagrada al culte a Venus, a la qual recorda haver conegut de jove, abans de prendre els vots. 

La comunitat es retira a descansar. Athanaël té un somni en què veu Thaïs nua mostrant els seus encants davant de la gent. Quan es desperta, sent l’obligació de tornar a Alexandria per a intentar redimir la cortesana. A pesar de les advertències de Palémon perquè no intervinga en la vida dels altres, el monjo partix cap al desert rumb a la ciutat del pecat. 

A Alexandria, Athanaël visita Nicias, un amic de la seua joventut que està boig per Thaïs i ha malgastat la seua fortuna amb ella. El monjo li explica la missió que el porta de nou a la ciutat, però el seu vell conegut creu impossible el que pretén i se’n riu. Així i tot, l’ajudarà i li presentarà Thaïs, que acudirà a sa casa invitada a sopar eixa mateixa nit. Quan ella apareix, el monjo la mira amb desaprovació i fermesa. Thaïs es desconcerta en sentir el seu sermó i l’ignora, encara que està disposada a acceptar el repte que este li proposa d’acudir al seu palau per a intentar convéncer-la que abrace la seua fe. 

ACTE II

Luxosa mansió de Thaïs. La cortesana es mira davant de l’espill del seu dormitori i medita sobre com serà la vida quan la seua bellesa es marcisca. Arriba Athanaël, que li confessa que l’amor que sent per ella és espiritual. Tracta de convéncer-la perquè seguisca la seua doctrina, amb la qual aconseguirà l’eternitat i s’alliberarà del pecat i de la mort. Les seues paraules apocalíptiques l’horroritzen al principi, però a poc a poc una pau interior es va apoderant d’ella i comença a sentir-se feliç. Des de fora s’escolta la veu de Nicias que la crida a continuar divertint-se. Ella el rebutja, si bé encara dubta: es debat entre el luxe i Déu. Llavors, Athanaël li diu que l’esperarà fora a l’alba. A la nit, Thaïs medita en la intimitat sobre l’espiritualitat de l’ànima.

La cortesana ix en busca del monjo per a expressar-li la seua intenció de seguir-lo per la senda de la santedat. Ell la conduirà fins a un convent, però abans haurà de calar foc a la seua mansió i desfer-se de totes les pertinences, a la qual cosa ella accedix, renunciant inclús a una estatueta per la qual sentia especial afecte. En la plaça se sent un enrenou provocat per Nicias i els seus amics, que han guanyat molts diners en el joc. Quan Athanaël els anuncia que Thaïs s’ha consagrat a Déu i partirà amb ell, es burlen d’ells. La multitud congregada en el lloc no desitja que Thaïs se’n vaja i es disposa a apedregar-la junt amb el monjo. Llavors, Nicias, amb intenció de salvar-los, llança unes monedes d’or per a distraure la gent. Thaïs i Athanaël fugen.

ACTE III

Zona desèrtica. Thaïs i Athanaël es dirigixen al monestir de les Filles Blanques, que dirigix la mare Albine. Es detenen en un oasi a descansar. Ella està esgotada i a penes té forces per a caminar. El monjo li explica que este patiment és la penitència que ha de realitzar per a porgar els seus pecats. Però quan veu que a Thaïs li sagnen els peus, sent llàstima per ella i va en busca d’aigua. Li besa els peus i la consola. Ella li dóna les gràcies per la seua amabilitat i per haver-la conduït a la salvació. Ja en el monestir, les monges donen la benvinguda a Thaïs. Ella diu adéu al monjo i li besa les mans amb amor i admiració. Athanaël, conscient que ja no tornarà a veure-la, s’afona emocionalment. 

Athanaël es troba novament junt amb els seus germans cenobites. Han passat vint dies i no aconseguix esborrar Thaïs dels seus pensaments. S’ha adonat que ara l’estima com a ser humà i a més la desitja. Llavors, té un somni en què veu Thaïs en el pati del monestir en estat moribund. Angoixat, es desperta i maleïx el cel. Decidix que anirà a veure-la per última vegada, amb intenció de posseir-la. 

Albine acull amb alegria i esperança la visita d’Athanaël. Este veu amb preocupació i impotència el cos debilitat de Thaïs, que jau a l’ombra d’un arbre, rodejada de l’afecte de les altres religioses. La penitència ha acabat minvant la seua salut. Athanaël s’agenolla davant de Thaïs i li declara que el que sent per ella és amor físic, desig. Ella, a les portes del cel i en ple èxtasi místic, no comprén les paraules del monjo i mor embriagada de serenitat i felicitat.